Ifi és una jove sense recursos. Sobreviu com pot. No estudia ni treballa, no sap què fer amb la seva vida. Així que es dedica a matar les hores: busca gresca, s’emborratxa, es droga. Iphigenia en Vallecas, protagonitzada per María Hervás i dirigida per Antonio C. Guijosa, proposa una nova versió del mite. Qui paga aquests esforços que demanen des d’Europa als governs i des dels governs a la gent? Què i a qui s’està sacrificant? Un muntatge guanyador de dos premis Max 2019, al millor espectacle revelació i a la millor actriu protagonista i que ha triomfat al Teatre Pavón-Kamikaze de Madrid.
El rei Agamèmnon ha fet enfadar els déus. La deessa Artemísia li exigeix el sacrifici de la seva filla Ifigènia si vol que els vents tornin a bufar i, d’aquesta manera, poder dirigir la seva flota a una altra costa. Després de llargues cavil·lacions, Agamèmnon decideix procedir amb el sacrifici de la seva filla pel “bé comú” del país i entén que la millor manera de fer-ho és a partir de l’engany: fa creure a Ifigènia que es casarà amb Aquil·les per tal de fer efectiva la seva immolació.
A Iphigenia en Vallecas,María Hervás ens situa la tragèdia al costat de casa. No hi ha ni déus, ni oracles, ni guerres navals i, en lloc de trobar-nos a Àulida, ens situem en un barri marginal de Madrid. Hervás tradueix i adapta Iphigenia in Spott (2015) de Gary Owen en el qual la Ifigènia d’Eurípides del 409 aC. queda teletransportada a l’actualitat d’un suburbi del sud de Gal·les i convertida en l’Ifi: una nini que es passa les tardes drogada al banc del costat de casa.
A través d’un monòleg escrit a diverses veus i sota la batuta d’Antonio C. Guijosa, María Hervás encarna
una voràgine desenfrenada de personatges entrellaçats que ullprèn el públic i,
a través del seu treball actoral intens i energètic, ens ofereix un gran
ventall de registres interpretatius.
Les pinzellades de comèdia que havien aparegut a l’inici del relat es van esvaint a poc a poc, fins que el públic s’endinsa en les profunditats d’una tragèdia. Una tragèdia de les d’avui dia a la nostra societat. Una tragèdia protagonitzada per una persona de carn i ossos, malparlada, amb pocs recursos econòmics, que ha crescut en un barri marginal i que se sent sola. La història de l’Ifi deixa de narrar les preocupacions i inquietuds concretes d’una jove sense feina ni estudis i es converteix en una clara declaració d’intencions, amb perspectiva de lluita de classe, que critica la degradació de drets que suposa l’estat del ben estar. Un estat del benestar que produeix atacs sistemàtics a les pensions públiques, que privatitza bona part de les infraestructures i sectors bàsics, que no garanteix el dret a un habitatge digne, que promou una cultura elitista i que es regeix per una lògica centralitzadora, capitalista i patriarcal.
L'Ifi assegura que estem en deute amb ella perquè la base de l’estat del benestar se sustenta en la desigualtat; si un petit sector de la societat pot gaudir de privilegis és perquè hi ha un ample sector que viu sota l’opressió del propi sistema. A pocs segons d’acabar l’obra, etziba a públic la següent pregunta: “¿qué va a pasar cuando no podamos soportarlo más?”.
