Ifi és una jove sense recursos. Sobreviu com pot. No estudia ni treballa, no sap què fer amb la seva vida. Així que es dedica a matar les hores: busca gresca, s’emborratxa, es droga. Iphigenia en Vallecas, protagonitzada per María Hervás i dirigida per Antonio C. Guijosa, proposa una nova versió del mite. Qui paga aquests esforços que demanen des d’Europa als governs i des dels governs a la gent? Què i a qui s’està sacrificant? Un muntatge guanyador de dos premis Max 2019, al millor espectacle revelació i a la millor actriu protagonista i que ha triomfat al Teatre Pavón-Kamikaze de Madrid.
Iphigenia en VallecasTeatre
de Salt, 28 d'octubre de 2019
Iphigenia per Koke Mayayo.
L'Ifi és la noia que ens portarà una hora i mitja agafades de la mà, la noia a la que li voldrem regalar el nostre cor un cop acabat l'espectacle. Iphigènia és una xoni de Vallecas, que viu en un pis amb la seva amiga Silvi. Es dedica a moure's pel barri, matant el temps amb la seva amiga i el seu col·lega i company sexual Rique. La dona del mite d'Ifigenia, amb els vint euros que aconsegueix de tant en tant de la seva àvia, es munta sovint més que alguna bona festa. El seu camí canvia el dia que coneix en Fer a una discoteca i el sedueix com una fera salvatge.
El més destacable d'aquesta obra, que si us arriba a prop ara que estan de gira heu d'anar fletxades a veure-la, és la interpretació del personatge Ifi, amb el qual la madrilenya María Hervás ha aconseguit deixar-nos bocabadats a milers d'espectadors amb la seva excel·lent interpretació. Amb un motiu innegable, Hervás ha guanyat dos premis: el Premio Max i el premi Unión de Actores a la millor actriu protagonista de teatre. L'actriu ha dut a terme un treball complet de cos i veu del personatge d'Ifigènia, portant-la fins a la capacitat de fer-ne amb ella malabars; també ha integrat la interpretació de la imitació de la resta de personatges que es van creuant pel seu camí, posant a tots i cadascun d'ells un cos, una veu i una actitud diferents. La Maria no mereix només reconeixement per la interpretació d'Ifi, sinó també per l'adaptació del text de l'obra Iphigenia in Splott de Gary Owen, feta per ella mateixa, que alhora és una adaptació del mite d'Ifigenia d'Eurípides. Tot això ha fet que s'acabi fent la peça totalment seva. També gràcies a la visió externa del director Antonio C. Guijosa, han sabut portar en conjunt una peça al ritme exacte perquè estiguem tota l'estona enganxades rient, empatitzant i emocionant-nos amb aquesta representació d'un personatge en risc d'exclusió social, que si vol clavar-nos la mirada, que ho fa més d'un cop, ens travessa l'ànima.
Malgrat això, les decisions preses amb la música pel mateix director i la Mar Navarro, col·locant peces de piano per fer plorar en moments concrets, jugaven a la contra de l'espectacle. Aquesta acabava fent de les escenes, que podien ser profundament conmovedores, pornografia emocional, subratllant la tristor que sentia Ifi en els moments dramàtics, decisió en la meva opinió totalment innecessària. La magistral interpretació de l'actriu no necessitava cap eina extra en la mateixa direcció interpretativa que ella ens suggeria, ja que ens ho feia saber tot amb la seva mirada i el seu estat físic i emocional. L'espai escènic fet per Mónica Teijeiro construeix un parc urbà, portant així l'escena visual fins a l'estereotip d'un barri marginal, però que d'altra banda era útil per guardar objectes i pel moviment escènic. La il·luminació de David Checa ens acompanya la mirada durant tot l'espectacle, encara que en alguns moments sigui brusca igual que ho és la nostra xoni preferida.
Si
encara teniu l'oportunitat, no us perdeu aquesta tragèdia moderna,
amb un potent contingut de denúncia social, que comença com una
comèdia i es va transformant en quelcom capaç de remoure les
nostres consciències.
