Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Javier Beltrán, Marta Pérez , Jordi Rico, Ferran Vilajosana
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
Pedro Yagüe
Composició musical:
Fernando Velázquez
Caracterització:
Eva Fernández
Producció:
T de Teatre, Dagoll Dagom
Sinopsi:
T de Teatre i Dagoll Dagom coprodueixen la versió catalana de l’aclamadíssima comèdia d’Alfredo Sanzol La ternura. Sanzol ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 i el XII Premio Valle-Inclán de Teatro per aquesta mateixa obra.
L'autor s'ha inspirat en l'univers de les comèdies de Shakespeare per dirigir una enginyosa comèdia romàntica de llenyataires i princeses que ens parla de la impossibilitat de protegir-nos del mal que ens pot fer l'amor. Si volem estimar hem d'arriscar-nos a patir.
La tendresa narra la història d'una reina una mica maga i les seves dues filles, que viatgen en l'Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d'haver envaït Anglaterra. La reina Esmeralda odia els homes perquè sempre li han condicionat la vida i li han robat llibertat, així que no està disposada a permetre que les seves filles tinguin el mateix destí que ella. Quan l'Armada passa a prop d'una illa que la reina considera deserta, provoca una gran tempesta que enfonsa el vaixell on viatgen. El seu pla és quedar-se a viure en aquesta illa amb les seves filles per no haver de tornar a veure mai més cap home. El problema és que escullen una illa on des de fa vint anys hi viu un llenyataire amb els seus dos fills, que s'hi van amagar per no tornar a veure una dona en la seva vida. Quan la reina i les dues princeses descobreixen que no estan soles, es vesteixen d'homes per protegir-se. I aquí comencen les aventures, els embolics, els enamoraments i les confusions.
La TendresaTeatre Municipal de Girona, 9 de novembre de 2019
Fotografia: David Ruano
La Tendresa, produïda per Dagoll Dagom i T-de Teatre es va poder veure el passat cap de setmana al Teatre Municipal de Girona, com a part de la programació de Temporada Alta’19.
La comèdia d’Alfredo Sanzol es defineix com una obra enginyosa sobre l’amor i el risc d’estimar. L’enginy el podem trobar en la dramatúrgia i en la construcció del diàleg entre els personatges, en les referències que es fan a les obres de Shakespeare i el joc amb el llenguatge. Cal felicitar també l’espai escènic i el vestuari d’Alejandro Andújar que funciona molt bé amb el moviment i els colors per a l’escena; la il·luminació de Pedro Yagüe; el so de Damià Martínez; la música original de Fernando Velázquez i la interpretació de Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Albert Prat, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana.
El tractament del tema amorós però, es
queda en un pla superficial i ple de tòpics. La “guerra de sexes” que desperta
les rialles de la majoria dels assistents, disparen les alarmes als espectadors
que ja no assumeixen aquests rols. Perquè la imatge caricaturesca dels homes i
les dones ha deixat de tenir gràcia, en el moment en què ha quedat desfasat i
anacrònic un model de dona i d’home tan concret com eren les actituds i les
típiques bromes casposes del nivell de programes com “Trío de parejas” o
“Escenas de matrimonio”.
Els diàlegs d’aquells sketchs televisius entre
les tres parelles, segons si porten 4 anys de casats, 14 anys o 40 anys es basa
en els mateixos tòpics que trobem dins de l’obra La tendresa. Aquestes tres “etapes” són representades a l’obra pel
fill i la filla joves, el fill i la filla adults i el pare i la mare de
cadascun d’ells; que tot i no suportar-se acabaran (com ja es veia a venir)
també sentint atracció l’un per l’altre.
La caricatura que es fa del caràcter
pressuposadament femení (perfeccionista, manipulador, emocional, feble...)
davant el caràcter que s’atribueix al gènere masculí (matusser, simple o
ingenu, honest, fort...) produeix un humor simplista que fa riure per
l’atracció incomprensible que tenen entre ells, aquests personatges
suposadament antagònics.
Fotografia: David Ruano
Si pensem en què l’obra està inspirada en
comèdies de Shakespeare potser és més fàcil deixar-se endur per aquests
personatges planers i extrems. Però tenint en compte que és una obra
contemporània, escrita al 2017, és sorprenent la quantitat de tòpics sobre les
relacions que podem trobar-hi. No hi ha cap moment de reflexió, tot i que
sembla que en alguna ocasió pugui interpretar-se que el gènere no és qüestió de
sexe, i que no importa si ets dona o home per sentir-te atret per algú com a la
persona que és. Però no és aquest el missatge que es dóna, més aviat al
contrari. Sembla ser que el repartiment dels caràcters de cadascú és ben clar i
l’humor juga precisament en l’equívoc que es produeix quan s’intercanvien
aquests rols. També queda fixada la definició dels gèneres home/dona (i què
passa amb tots els que queden exclosos d’aquest sistema binari d’amor?).
Més enllà del tractament del tema de l’obra,
l’actuació dels intèrprets i la construcció dels personatges sí que em va
semblar aguda i amb detalls molt ben trobats. No només des del llenguatge dramàtic,
sinó també musical, de moviment, de
presència en escena i imatges molt ben trobades per justificar els objectes que
apareixien a l’escenari.
És meravellós trobar-te imaginant una illa deserta, una posta de sol al mar o l’amagatall d’un objecte valuós amb la mínima escenografia: les cortines al fons de l’escenari que permeten els equívocs entre els personatges, entrades i sortides i canvis de temps i espai. D’aquesta manera s’aconsegueix que el públic participi activament emplenant tots aquells espais buits que l’actuació deixa a la imaginació, a l’estil de Peter Brook. En aquests moments en que els actors poden fer aparèixer i desaparèixer una tempesta al mar, una emoció, un personatge... és, en la meva opinió, quan l’art dramàtic captiva i emociona.
