Un professor de literatura d’un institut es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes fins que arriba a la d’aquell noi silenciós que sempre seu a l’última fila. L’impuls i l’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. Des d’aquest moment, entre l’alumne prodigi i el seu professor sorgirà un vincle tan intens com perillós. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.
En paraules de Juan Mayorga: “El chico de la última fila es una obra sobre maestros y discípulos; sobre padres e hijos; sobre personas que ya han visto demasiado y personas que están aprendiendo a mirar. Una obra sobre el placer de asomarse a las vidas ajenas y sobre los riesgos de confundir vida y literatura. Una obra sobre los que eligen la última fila: aquella desde la que se ve todas las demás.”
Premi en la categoria d'il·luminació. Premis de la Crítica 2019
Premi en la categoria de revelació. Premis de la Crítica 2019
El chico de la última fila Sala Beckett, 24 de gener de 2019
El dramaturg Juan Mayorga va ser professor de matemàtiques de secundària. En un examen, un alumne va escriure-hi una resposta semblant: “No he podido estudiar, profe, porque he estado jugando a tenis. Este fin de semana hasta he salido en el Marca. Cuando sea campeón tu y yo lo vamos a ir a celebrar.” D’aquesta anècdota, i de la seva experiència de professor amb adolescents, sorgeix la idea matriu per a El chico de la última fila.
Un professor de llengua —Sergi López— descobreix un gran talent literari en un alumne —Guillem Barbosa— que, fins llavors, havia passat desapercebut. L’adolescent troba, gràcies a un exercici de redacció, una passió a través de la qual evadir-se d’una existència sense suport familiar, sense ambicions, sense sentit. El noi s’aferra a la narrativa, que li permet crear una realitat molt més suggerent.
A més d’un text brillant, i d'una trama àgil i acurada, amb un final “inesperado pero inevitable”, l’obra compta amb una direcció excepcional (Andrés Lima). La combinació d’il·luminació, escenografia i teatre físic aconsegueix evocar realitats literàries, fictícies, i plantar-les a la cara de l’espectador, bocabadat.
Les interpretacions del Sergi López i Guillem Barbosa són remarcables. És un luxe veure l’actor vilanoví a l’escenari. La interpretació de Barbosa destaca per donar forma a un personatge complex, fred i tèrbol, i per la seva expressió corporal. És cert que en alguns moments el personatge es torna histriònic i farragós. Pot arribar a fer-se una mica pesat. L’adolescència, però, també té aquestes coses. David Bagés, Arnau Comas, Míriam Iscla i Anna Ycobalzeta fan una interpretació excel·lent, mostrant la profunditat d’uns personatges satèl·lit.
Un últim missatge, als estudiants del Màster de Formació al Professorat de Secundària i Batxillerat: Tard o d’hora caldrà desmantellar aquest màster, que és una estafa, denunciar el seu cost (gairebé quatre mil pàfies) i la pèrdua de temps i energies que suposa —treballs i treballets, entregues i entreguetes, bastant inútils. Apropeu-vos a la Beckett. A través de la ficció se’n pot aprendre. És més econòmic, i més profitós.
David Jou @DavidDovlatov