El chico de la última fila. Beckett

informació obra



Intèrprets:
David Bagés, Guillem Barbosa, Arnau Comas, Míriam Iscla, Sergi López, Anna Ycobalzeta
Escenografia:
Beatriz San Juan
Il·luminació:
Marc Salicrú
Vestuari:
Míriam Compte
So:
Jaume Manresa
Caracterització:
Coral Peña
Ajudant de direcció:
Anna Serrano
Producció:
Sala Beckett
Autoria:
Cristina Clemente, Marc Angelet
Sinopsi:

Un professor de literatura d’un institut es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes fins que arriba a la d’aquell noi silenciós que sempre seu a l’última fila. L’impuls i l’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. Des d’aquest moment, entre l’alumne prodigi i el seu professor sorgirà un vincle tan intens com perillós. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.

En paraules de Juan Mayorga: “El chico de la última fila es una obra sobre maestros y discípulos; sobre padres e hijos; sobre personas que ya han visto demasiado y personas que están aprendiendo a mirar. Una obra sobre el placer de asomarse a las vidas ajenas y sobre los riesgos de confundir vida y literatura. Una obra sobre los que eligen la última fila: aquella desde la que se ve todas las demás.”

Premi en la categoria d'il·luminació. Premis de la Crítica 2019

Premi en la categoria de revelació. Premis de la Crítica 2019

Crítica: El chico de la última fila. Beckett

01/03/2019

Les veritats de la mentida

per Iris Llop

El chico de la última fila Sala Beckett, 20 de febrer de 2019 [caption id="attachment_4275" align="aligncenter" width="410"] El chico de la última fila  (c) Kiku Piñol[/caption]

“La literatura no enseña nada” diu Juana (Míriam Iscla), la dona del professor protagonista de l’obra quan aquest li diu que vol que els seus alumnes aprenguin alguna cosa a través de la lectura. Germán (Sergi López), el professor de literatura de batxillerat, justifica davant de la seva dona per què està tan interessat en les redaccions que li entrega el noi reservat de la seva classe, Claudio (Guillem Barbosa). Aquesta escena de l’obra del reconegut dramaturg Juan Mayorga que es representa des de fa unes setmanes a la sala Beckett sota la direcció d’Andrés Lima, conté una de les reflexions que travessa l’obra: realment la ficció no ens ensenya res? Podem entendre millor el comportament humà gràcies a la literatura? Aleshores, per què anem al teatre?

En poques escenes Mayorga és capaç de presentar-nos no només un conflicte ètic - podem fer servir les persones del nostre voltant i les seves experiències per crear ficcions? – sinó també una pregunta més àmplia per la legitimitat de l’art com a forma de representació de la realitat. Aquesta frase, com d’altres que apareixen al llarg de l’obra, ens impedeix gaudir simplement de la història que se’ns explica i ens convida a qüestionar com està construïda l’obra, perquè es presenta com ho fa, i a través de quines estratègies es sedueix als espectadors. Així, l’autor retorna la reflexió cap a l’obra de teatre mateixa com a forma de pensar els problemes de la societat, en aquest cas, els fracassos del nostre sistema educatiu i la incomunicació dins de les famílies.

Cal destacar especialment les interpretacions de Sergi López i Guillem Barbosa que des del primer moment creen la tensió dialèctica i el joc d’egos entre els dos personatges que manté el ritme de l’obra. Alhora, l’escenografia de Beatriz San Juan, juntament amb la il·luminació de Marc Salicrú, resolen el repte de representar en un mateix espai les diferents escenes que succeeixen simultàniament a l’obra, alhora que ajuden a reforçar-ne el pla simbòlic: les difuses fronteres entre la ficció i la realitat.

Queden poques funcions a la Beckett però podeu fer un cop d'ull a les destinacions de la gira aquí. Iris Llop @Fallen_der_Welt