Aquellas que no deben morir

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

El TNT ha acompanyat amb una residència de creació el projecte Aquellas que no deben morir del Col·lectiu Las Huecas. El festival, en aquest cas, no aposta només pel projecte, sinó també per la potència poètica i política que emergeix de la seva (in)determinada manera de fer les coses.  

Las Huecas —totes dones, totes nascudes entre 1990 i 1995, i una mica de tot arreu (text, cos, titelles, performance, filosofia, estètica, llum, so)— insisteixen que això de la creació col·lectiva no ho fan només de ‘boquilla’. Firmar com a col·lectiu vol dir que ho fan tot cinc vegades i que han après a desaprendre, i a sumar. Cal paciència, empatia i temps per gestionar friccions i frustracions. Fer tot això des de la precarietat requereix, a més a més, un cert fanatisme i molts ovaris.

‘Si la vida te da limones…’: fent-se-la seva, Las Huecas posen la precarietat al servei del seu amor pel teatre, per l’artifici. Artifici, aquí, en negreta i subratllat, perquè l’objectiu és precisament celebrar el poder revolucionari que s’amaga en saber treure fantasmes d’un llençol —o palaus d’una caixa de sabates. Crear des de la imperfecció i l’aproximació —inevitables, quan se sumen perspectives i lectures— converteix la seva escena en un lloc sempre incert, sempre en procés, en trànsit.

Posant en joc la ironia o el ridícul, Las Huecas prenen distància, subratllen i denuncien determinats aspectes de la realitat. A banda de qüestionar, treballant-se-la, la seva precarietat, a Aquellas que no deben morir volen denunciar el negoci i la gestió privada de la mort. Un aspecte del capitalisme que va molt faltat de reflexió crítica.

Convidant a professionals i activistes a formar part de les seves converses i omplint aquell lloc incert de símbols funeraris, ninots de vudú i danses rituals, Las Huecas han tenyit el seu estat de trànsit permanent del misteri fascinant, enigmàtic i terrorífic que normalment associem amb la mort.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Aquellas que no deben morir

02/01/2023

Qui no s’hauria de morir?

per Anna Llosas

Aquellas que no deben morir
Teatre de Salt, 20 de novembre de 2022, Temporada Alta

Qui no s’hauria de morir? Els vius que reivindiquen el dret a morir dignament. Qui tracta temes delicats amb humor i amb respecte. La gent que crea des del respecte i l’humor. Qui porta els temes delicats als escenaris. Qui parla sense tabús de temes delicats. Qui denuncia temes dels quals se’n parla poc. Qui té una veu i la fa servir. Qui aprofita la seva veu per donar-ne a altra gent. Per tot això, llarga vida a Las Huecas, aneu-les a veure!

Si s’ha de parlar de la mort, l’escenari és un bon lloc per fer-ho. I si es vol parlar de la mort, millor fer-ho amb sentit de l’humor. És per això que la trobo una obra molt valenta, amb imatges molt potents. Amb tot, vaig trobar a faltar una mica de nexe entre les escenes. És com si tinguessin molt bons ingredients però la recepta no acabés de quallar. Queda molt clar el fil narratiu, que és la mort, i la intenció de l’obra, que és denunciar els abusos de les companyies funeràries i donar a conèixer altres alternatives. I em va agradar molt el to que van fer servir per abordar el tema, desenfadat però solemne, però vaig trobar a faltar més sensació d’unitat. Són un seguit d’escenes inconnexes, per molt interessants que siguin. Així, ens trobem amb un monòleg fascinant sobre la tanatopràctica, un tema realment sensacional si no se’l coneix. O el meravellós moment de la dansa, una mena de dansa ancestral de la mort i de la vida, grotesca i poderosa. Per acabar finalment amb un discurs potser massa pamfletari però igualment curiós sobre les opcions sobre els serveis funeraris. Qui fa el discurs explica la seva pròpia experiència, i valoro molt que se l’hi doni veu per difondre el que expressa, però va provocar un final una mica fred, una mica massa poc teatral. Semblava que cremava l’última metxa per assegurar-se’n que el públic hagués entès bé el missatge que s’havia d’endur. Però un bon missatge, al cap i a la fi, que val la pena que es conegui.

Com diuen a l’obra, la mort sempre ens agafa per sorpresa. Per això, no puc fer res més que recomanar-vos que us afanyeu a anar-la a veure.

Anna Llosas
@annnallj