El TNT ha acompanyat amb una residència de creació el projecte Aquellas que no deben morir del Col·lectiu Las Huecas. El festival, en aquest cas, no aposta només pel projecte, sinó també per la potència poètica i política que emergeix de la seva (in)determinada manera de fer les coses.
Las Huecas —totes dones, totes nascudes entre 1990 i 1995, i una mica de tot arreu (text, cos, titelles, performance, filosofia, estètica, llum, so)— insisteixen que això de la creació col·lectiva no ho fan només de ‘boquilla’. Firmar com a col·lectiu vol dir que ho fan tot cinc vegades i que han après a desaprendre, i a sumar. Cal paciència, empatia i temps per gestionar friccions i frustracions. Fer tot això des de la precarietat requereix, a més a més, un cert fanatisme i molts ovaris.
‘Si la vida te da limones…’: fent-se-la seva, Las Huecas posen la precarietat al servei del seu amor pel teatre, per l’artifici. Artifici, aquí, en negreta i subratllat, perquè l’objectiu és precisament celebrar el poder revolucionari que s’amaga en saber treure fantasmes d’un llençol —o palaus d’una caixa de sabates. Crear des de la imperfecció i l’aproximació —inevitables, quan se sumen perspectives i lectures— converteix la seva escena en un lloc sempre incert, sempre en procés, en trànsit.
Posant en joc la ironia o el ridícul, Las Huecas prenen distància, subratllen i denuncien determinats aspectes de la realitat. A banda de qüestionar, treballant-se-la, la seva precarietat, a Aquellas que no deben morir volen denunciar el negoci i la gestió privada de la mort. Un aspecte del capitalisme que va molt faltat de reflexió crítica.
Convidant a professionals i activistes a formar part de les seves converses i omplint aquell lloc incert de símbols funeraris, ninots de vudú i danses rituals, Las Huecas han tenyit el seu estat de trànsit permanent del misteri fascinant, enigmàtic i terrorífic que normalment associem amb la mort.
Aquellas que no deben morir
Teatre de Salt, 20 de novembre de 2022, Temporada Alta
El col·lectiu Las Huecas, amb la història de la Júlia S. Cid i el testimoni de la Núria Isern, creen una peça artística que parla sobre la indústria de les funeràries i la capitalització de la mort.
Aquellas que no deben morir és teatre documental amb caràcter poètic i polític, on absolutament cada element que intervé queda nu per deixar florir l'absoluta veritat sobre l'abús del negoci de la mort. Per explicar-nos aquesta història, aquesta crítica social, ens fan viatjar de manera paral·lela entre el que seria el transcurs de l'ànima una vegada que abandona el cos físic i el que es fa amb aquest en el terreny terrenal. Ho fan utilitzant diversos llenguatges com el silenci, la música, la comèdia i sobretot el llenguatge corporal.
Durant tota l'obra regna la força. Primer creant un inici misteriós i absurd alhora. Continuant per diferents escenes on fan servir diverses tècniques teatrals. I acabant amb un final apoteòsic, mostrant una absoluta seguretat sobre el que acaben d'exposar.
Tot i que són molt clares amb el missatge que transmeten, hi ha lloc per la reflexió. No només per l'imperi d'aquestes multinacionals que dominen el sector de les funeràries, sinó per a la pregunta, per qui fem tot això? De fet, en la meva opinió, el gran tresor d'aquesta obra és una escena que defineix completament l'egocentrisme dels vius envers els difunts. Per qui es fa aquest dol? Per qui comprem aquells consumibles obligats? Se suposa que els morts se'ls ha de deixar descansar en pau. Potser tota aquesta parafernàlia, excessiva i injusta, són interferències en el nou camí de les persones que moren.
Eduard Cabezudo
@edulinocabezudo