Aquellas que no deben morir

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

El TNT ha acompanyat amb una residència de creació el projecte Aquellas que no deben morir del Col·lectiu Las Huecas. El festival, en aquest cas, no aposta només pel projecte, sinó també per la potència poètica i política que emergeix de la seva (in)determinada manera de fer les coses.  

Las Huecas —totes dones, totes nascudes entre 1990 i 1995, i una mica de tot arreu (text, cos, titelles, performance, filosofia, estètica, llum, so)— insisteixen que això de la creació col·lectiva no ho fan només de ‘boquilla’. Firmar com a col·lectiu vol dir que ho fan tot cinc vegades i que han après a desaprendre, i a sumar. Cal paciència, empatia i temps per gestionar friccions i frustracions. Fer tot això des de la precarietat requereix, a més a més, un cert fanatisme i molts ovaris.

‘Si la vida te da limones…’: fent-se-la seva, Las Huecas posen la precarietat al servei del seu amor pel teatre, per l’artifici. Artifici, aquí, en negreta i subratllat, perquè l’objectiu és precisament celebrar el poder revolucionari que s’amaga en saber treure fantasmes d’un llençol —o palaus d’una caixa de sabates. Crear des de la imperfecció i l’aproximació —inevitables, quan se sumen perspectives i lectures— converteix la seva escena en un lloc sempre incert, sempre en procés, en trànsit.

Posant en joc la ironia o el ridícul, Las Huecas prenen distància, subratllen i denuncien determinats aspectes de la realitat. A banda de qüestionar, treballant-se-la, la seva precarietat, a Aquellas que no deben morir volen denunciar el negoci i la gestió privada de la mort. Un aspecte del capitalisme que va molt faltat de reflexió crítica.

Convidant a professionals i activistes a formar part de les seves converses i omplint aquell lloc incert de símbols funeraris, ninots de vudú i danses rituals, Las Huecas han tenyit el seu estat de trànsit permanent del misteri fascinant, enigmàtic i terrorífic que normalment associem amb la mort.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Aquellas que no deben morir

02/12/2021

Una abraçada col·lectiva (i tendríssima) a la mort

per Sasha Pradkhan

Aquellas que no deben morir
Antic Teatre, 15 d'octubre

En plena spooky season (nom que prenen els dies amb estètica «de por» que envolten les festivitats de Tots Sants al món anglosaxó), la sala de l’Antic acull quatre fantasmes tendres amb un llençol blanc per sobre. Amb un humor absurd, bonic i sempre necessari, obren la peça que estem a punt de veure. Qui hi ha a sota (i al darrere de tot plegat) són Las Huecas amb la seva última creació col·lectiva. Aquellas que no deben morir és una abraçada a la mort des de molts prismes: el ritual, la dansa, l’èpica homèrica, una classe magistral de tanatopràxia a càrrec de Núria Isern (una professional de l’ofici), i una dissertació sobre la indústria funerària que ens cau a sobre com un esclat de realitat. Aquesta última va a càrrec de la Júlia S. Cid del col·lectiu Som Provisionals, que es dedica a construir una xarxa de suport per viure la mort amb consciència i sobirania.

Las Huecas ens conviden a mirar la mort de cara, però lluny de revifar pànics, l’obra posa cotó fluix als dubtes, a les preguntes i les pors: et dona la mà i et diu «morirem, però cuidem-ho». I si el teatre és ritual, que com a tal ens serveixi ara.

L’espai sonor, realitzat en directe i a càrrec d’Adrià Girona, només fa que subratllar la poètica de tot plegat. Des d’aquest voler cobrir totes les aproximacions a la mort, també es cobreixen totes les del so: de sobte un esprai agafa el mateix valor que una veu, i que una aspiradora i que una flauta d’escola. Tot és important perquè és ara, que som a l’escenari i és ara, que estem vives.

La peça sencera arrenca entre el públic una emoció col·lectiva que crema a les mans i fa venir ganes de formar part del seu ritual, de ballar a la rave i de picar-te el pit amb elles, però alhora et calma fent-te saber que ja en formes part. Que anar al teatre a veure aquesta obra ja n’és, de ritual, i val per tots els que no has cuidat tant fins ara i els que potser no tindràs temps de fer.

I morirem, és clar que morirem, però més tranquil·les i més cuidades si hi pensem des de la cura que proposen i demostren que hi ha entre elles la Júlia Barbany, l’Esmeralda Colette, la Núria Coromines, l’Andrea Pellejero i la Sofia A. Martori.

Sasha Pradkhan
tw: @vullplorar / ig: @saixamu