Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

Teatre | Nous formats

informació obra



Intèrprets:
Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera
Dramatúrgia:
Silvia Ferrando
Direcció:
Silvia Ferrando, Raymond Gabriel
Autor:
El Conde de Torrefiel, Federico García Lorca, Jean Anouilh, Séneca, Angélica Lidell, Nikolai Gogol
Producció:
Institut del Teatre
Companyia:
Les Commandos Percu, Peus de porc
Escenografia:
Patricia Albizu
Il·luminació:
Roger Orra, Patricia Albizu
Sinopsi:

Quin és el sentiment dels joves davant els rastres del franquisme?

Què significa per ells la figura de Franco? La coneixen en profunditat?

Com influeix en les seves vides la transició espanyola i els silencis?

Una nova generació davant el repte d’analitzar la memòria històrica d’aquest país. Una nova generació que parla de la nostra història, dels seus edificis i de les estructures que els són imposades i de com els fan sentir. Estructures polítiques, arquitectòniques, històriques, lingüístiques, mentals, emocionals i, fins i tot filosòfiques.

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és un espectacle vital, carregat de joventut, de música, que lluita contra la impotència a la que els aboca aquesta societat i els seus dirigents; qui som i com vivim després de quaranta anys de Dictadura a Espanya. 

Premi de la Crítica 2017 en la categoria de revelació

Premi de la Crítica Jove 2017

Crítica: Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

21/01/2018

Catarsi política a un ritme trepidant

per Nil Martín

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos Teatre Tantarantana, 19 de gener de 2018 [caption id="attachment_1613" align="aligncenter" width="500"] © Ceci Montobbio[/caption]

Després de petar-ho l’octubre de l’any passat, torna als baixos del Tantarantana Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, una creació col·lectiva del grup d’estudiants de l’Institut del Teatre José y sus hermanas. Es tracta d’un espectacle excel·lent amb direcció i dramatúrgia de Silvia Ferrando, i que pren, a més, textos de Federico García Lorca, El Conde de Torrefiel o Sèneca com a base de treball.

L’obra parla del franquisme i dels seus vestigis avui dia, i posa el focus en el nivell de memòria històrica del nostre país. La narració s’estructura al voltant de tres hipòtesis sobre el contingut d’una suposada fossa comuna de la Guerra Civil que s’ubicaria sota l’edifici de l’Institut del Teatre. La companyia estableix tres possibilitats: que a la fossa es trobi el cos de Francisco Franco, el qual no hauria estat enterrat al Valle de los Caídos; que hi hagi el cos desaparegut del poeta Federico García Lorca, o bé que hi hagi tot de cadàvers de la guerra congelats per si Espanya hagués de tornar a entrar en un conflicte bèl·lic.

A ritme de reggaeton, cobla, flamenc o jota (entre molts altres estils), i també fent servir intensos silencis i potents recursos visuals, Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera ens regalen un passeig per la història recent d’Espanya, des del franquisme fins avui; un passeig que no és un tour relaxat i agradable, sinó que busca interpel·lar-nos, que ens fa riure alhora que posa el dit a la llaga, i que arriba tant als qui no hem patit la dictadura com als qui l’han coneguda de primera mà. De fet, potser aquest és un dels punts clau de la proposta: José y sus hermanas han assolit el difícil objectiu de parlar de franquisme, transició i democràcia i colpir-nos tant als joves com als qui no ho son tant. Una de les causes d’aquest èxit rau en l’evident gran feina de documentació històrica prèvia a la creació de l’espectacle.

El ritme no decau en cap de les escenes de l’obra, és més, va pujant i pujant i pujant fins arribar a la catarsi, que s’aconsegueix en la rodoníssima escena dels cartells, gràcies a l’energia pràcticament incombustible dels actors i actrius, que posen tota la carn a la graella en cada escena i es deixen la pell a l’escenari, sense pauses ni treves, ja que estan tots a escena en tot moment. Pel que fa al públic, aconsegueixen fer-nos passar de l’atac de riure i l’eufòria a l’esglai en zero segons.

Qualsevol manifestació artística és política, bé perquè legitima l’statu quo, bé perquè el critica, bé perquè s’absté d’opinar-ne. Però en una societat com la nostra, i concretament en un país amb tan poca memòria històrica com el nostre (i tal com van les coses), em sembla més necessari que mai que el teatre parli del passat que arrosseguem, i especialment que qui ho faci sigui una companyia tan jove, ja que, als qui no hem viscut aquest passat, com és el cas, de fet, dels mateixos intèrprets, ens convé saber d’on venim per entendre on som i, tant de bo, no ensopegar de nou amb la mateixa pedra.

Nil Martín @Nil_ml