Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

Teatre | Nous formats

informació obra



Intèrprets:
Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera
Dramatúrgia:
Silvia Ferrando
Direcció:
Silvia Ferrando, Raymond Gabriel
Autor:
El Conde de Torrefiel, Federico García Lorca, Jean Anouilh, Séneca, Angélica Lidell, Nikolai Gogol
Producció:
Institut del Teatre
Companyia:
Les Commandos Percu, Peus de porc
Escenografia:
Patricia Albizu
Il·luminació:
Roger Orra, Patricia Albizu
Sinopsi:

Quin és el sentiment dels joves davant els rastres del franquisme?

Què significa per ells la figura de Franco? La coneixen en profunditat?

Com influeix en les seves vides la transició espanyola i els silencis?

Una nova generació davant el repte d’analitzar la memòria històrica d’aquest país. Una nova generació que parla de la nostra història, dels seus edificis i de les estructures que els són imposades i de com els fan sentir. Estructures polítiques, arquitectòniques, històriques, lingüístiques, mentals, emocionals i, fins i tot filosòfiques.

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és un espectacle vital, carregat de joventut, de música, que lluita contra la impotència a la que els aboca aquesta societat i els seus dirigents; qui som i com vivim després de quaranta anys de Dictadura a Espanya. 

Premi de la Crítica 2017 en la categoria de revelació

Premi de la Crítica Jove 2017

Crítica: Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

20/11/2017

Els joves reivindiquen la història

per Cèlia Ventura

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos Teatre Tantarantana, 26 d'octubre de 2017

Aquesta generació a la que els #novaveu pertanyem, aquesta generació titllada de vaga i desvinculada amb la història fa un cop a la taula amb aquesta obra i diu: no.

“Los bancos regalan sadwicheras y chorizos” se’ns presenta com una obra crítica però no només amb el sistema bancari corrupte del dia a dia sinó, sobretot, de la història que Espanya ha viscut. Ens parla del franquisme que va créixer tant temps en aquestes terres i com, tot i tallar-ne el tronc, les arrels segueixen sota terra. Fa goig veure una companyia tant jove reivindicat i parlant de tots aquests temes, moltes vegades tabús, i sobretot despunta la manera en que ho fan. Amb una ironia constant. Una ironia que et fa posar els pèls de punta mentre t’arrenca una riallada crua i àcida.

Per fer-ho els actors aprofiten per treure tot el que saben fer i viatgem ràpidament a través d’escenes completament diferents. Així doncs veiem com actuen però també com alguns canten, ballen, patinen… Les escenes van des d’un concurs televisiu per endevinar quina cita famosa és dita durant el franquisme i quina en democràcia, a moments d’absoluta nuesa corrent al voltant de l’escenari. Aquesta gran varietat li dóna molt moviment però també crea moments que sembla que quedin penjats o desconnectats. Però és així, en aquest remolí d’escenes, que surt un dels moments més bonics de l’obra. Una de les actrius se’n posa a davant de tot de l’escenari i ens canta una cançó de pèl de gallina.

Aquest mateix és el gran as a la màniga que tenen els actors: la proximitat. I aquesta no només ve donada per la interacció directa amb el públic sinó també amb l’ambient que es crea al fer-ho tot davant de nosaltres; ells sí que no ens amagaran res. Els veurem posant les músiques, canviant-se en directe o comentant l’última escena.

Així doncs és una obra que treu la manta i mostra totes les vergonyes que hi havien amagades tot qüestionant-se el passat, present i futur. Hi ha ganes de veure què més ens portarà la Cia. José y sus hermanas.

Cèlia Ventura @soctastaolletes