Primera crítica del Bernat Pareja
Nessun Dorma
Sala Beckett, 30 de juny de 2023
Durant segles s’ha venut que el gran guanyador de l’òpera Turandot de Puccini és l’amor quan en realitat qui guanya són els privilegiats. Això, entre moltes altres coses, és el que ens explica Nessun Dorma, de la dramaturga Eu Manzanares, que es podrà veure fins el 30 de juliol a la Sala Beckett. Aquesta és una història d’amor però també de venjança. L’amor de Manzanares cap a la seva àvia, qui va donar sang durant la postguerra a canvi de menjar. I la venjança que mai va tenir. La venjança en contra de la gran farmacèutica que va crear la seva fortuna en aquella època i que ara patrocina obres al Liceu. I en mig, el gran debat de l’obra. Qui té més raó? Qui vol aquesta venjança per familiars víctimes o qui inverteix en cultura una part d’aquesta riquesa generada?
L’obra és el resultant d’entrellaçar tres històries: la història de l’àvia de la protagonista -la inspiració de l’obra de teatre-, el procés d’escriptura de l’obra de teatre per part de l’autora i finalment l’obra de teatre en si que ella està escrivint. Malgrat que pugui semblar complex, tant els personatges com l’ambientació deixen claríssim en tot moment en quina d’aquestes tres línies argumentals ens situem. Eu Manzanares té un gran futur com a dramaturga.
Això també és ajudat per unes transicions fantàstiques i un espai escènic (Laura Clos) que permet dividir perfectament aquestes línies argumentals. Una tarima polièdrica i dues cortines permeten crear fins a 4 espais amb variacions en tots ells. A més, la llum (Ganecha Gil) també divideix els espais i crea sensacions. El verd i el taronja lluiten durant tota l’obra -tant amb la llum com amb el vestuari (Zaida Crespo)- per conquerir l’escenari. I el vermell, el color de la sang, és present en tots els ambients.
Totes tres històries reforcen el missatge final de l’obra, però el fet d’afegir aquest element de metateatre -representar com s’està escrivint l’obra- permet a Manzanares fer crítica del seu propi text. Contínuament els personatges entren en debat amb punts de vista oposats però ben argumentats. Això crea que en diverses escenes se senti empatia per tots -o per cap- dels personatges. Aquests, representen arquetips més aviat plans que conviden el públic a treure les seves pròpies conclusions i a posicionar-se.
Personalment, vaig trobar molt interessant tots els debats que es plantejaven, especialment el de criticar la classe alta des d’un lloc -el teatre- al qual no té accés tothom. Ho exemplifica bé una rèplica a l’autora del text en la que se li pregunta què vol explicar realment. Penso que és precisament aquesta construcció del debat mentre a la vegada es va construint l’obra el que dona un ritme frenètic a moltes escenes de la peça. Aquesta autoconsciència, malgrat ser en algunes rèpliques una mica redundant, deixa veure tots els pensaments i dubtes de l’autora durant l’escriptura del text.
Malgrat ser personatges arquetípics, com acabo de comentar, estan interpretats de forma fantàstica. Cal destacar una gran Júlia Truyol, completament camaleònica representant tres papers amb aparent facilitat. No és cap sorpresa que últimament la veiem en els millors escenaris de Barcelona. Destacar també una gran Anna Barrachina, aportant tocs d’humor des de la seva posició de dona de classe treballadora. Tai Fati, qui representa la seva filla i escriptora de l’obra de teatre, intenta empoderar sense èxit la seva mare durant gran part de l’obra. Completen el repartiment Queralt Casasayas fent de l’àvia quan era jove i donava sang; i Pep Blasco, fent dels personatges de metge i ric. No m’allargaré en les descripcions perquè són el tòpic de metge i de ric. Tant Casasayas com Blasco fan un altre personatge que no vull desvetllar per mantenir l’efecte sorpresa, que ja us dic que el té.
Nessun Dorma revisa Turandot i el porta a una història familiar real de la dramaturga i directora de l’espectacle, Eu Manzanares. És una obra realment molt interessant d’anar a veure ja que té una d’aspectes interessants, tant en la part tècnica (destacar la importància de la música i com de bé combina amb l’escena) com en el text i les interpretacions. Penso que és una d’aquelles obres obligatòries si t’agrada el teatre, doncs com he dit hi ha una pila de recursos interessants per comentar i reflexionar-hi. Ara bé, si per casualitat has arribat fins aquí buscant quina pot ser la primera obra de teatre que vagis a veure a la teva vida, penso que hi ha millors opcions que Nessun Dorma. Una obra que -encara que ella mateixa ho posi en dubte- reivindica novament el teatre com a eina per a la transformació social o, com a mínim, la personal.
Bernat Pareja
@desdelgalliner
