Primera crítica de l'Anna Ginestà
Nessun dorma
Sala Beckett
Una dona dóna sang a una farmacèutica a canvi de menjar als anys 50. La seva filla és al cap del temps dona de fer feines, contractada a mitja jornada per un teatre amb les aportacions monetàries de la mateixa empresa. La seva néta, dramaturga, està sentimentalment endeutada amb la història familiar i vol venjar-la a través de l’autoficció sobre l’escenari de la Sala Beckett.
Ara bé, quin paper hi té, el teatre, en tot això? Val la pena l’activisme? De fet, què és, en realitat, l’activisme? Quines són les vertaderes heroïnes del nostre món? Les activistes o les precaritzades que tiren endavant tota una feina invisible que fa que aquest món sigui, com a mínim, habitable? És revolucionari o idealista creure en la justícia?
Deute, venjança, veritat i opressió dialoguen en una obra que els tracta com a motius d’una revolució personal, però que se’ns revelen al mateix temps com a preocupacions nostres, col·lectives, a través d’una posada en escena extremadament política.
Res de monotonia, res de presentar una veritat tranquil·litzadora i còmode. Fent gala d’un humor ben actual i alhora clàssic, assentat en clixés costumistes que ens ofereixen un quadre completament versemblant i mimètic de la vida quotidiana, Eu Manzanares aconsegueix una mena d’efecte de distanciament modern on el riure és una forma de reflexionar i fer activisme. Ens trobem divertint-nos amb allò que passa a l’escenari perquè podem identificar-ho perfectament com un signe de la realitat que ens envolta, i al mateix temps n’entenem l’absurditat.
Com a espectadores, se’ns demana estar receptives a girs constants de guió i de registre gens fàcils però molt encertats. Tot i això, no és una obra que t’exigeixi massa esforç o que t’expulsi, sinó que en realitat és una obra que t’acompanya. Per una banda, perquè el discurs és molt concret i conclusiu. L’autora vol i creu que pot fer-se justícia poètica. Això no vol dir que sigui un discurs sobre el qual no cal reflexionar, de fet, no és una opció no reflexionar-ne. Per altra banda, perquè la dramatúrgia té una precisió impressionant, que no deixa cap fil obert, que justifica perfectament les formes perquè, si no utilitzés canvis de registre i referències metateatrals, deixaria buits que cada espectadora hauria de completar tot donant lloc a discursos molt més diversos i oberts del que planteja l’autora. És necessari que passi de la història de la iaia a la de la mare, de la mare al teatre i del teatre a la política perquè, al final, vida, teatre i política no són sinó la mateixa cosa.
Sent de la manera que és, doncs, es crea a la sala una retroalimentació entre espectadores i escenari que aconsegueix al cent per cent la implicació política i emocional del públic tant dins com fora del teatre. Arribem a la catarsi en descobrir, com deia Miller, la tragèdia (o tragicomèdia, en aquest cas) de l’home comú.
A això també contribueix en gran manera l’alt volum i l'èpica de la música operística que, al mateix temps, dialoga amb el text. Són fragments de l'òpera Nessun Dorma, que expliquen a la seva manera, igual que el text, l’opressió sistemàtica al llarg de la història.
Eu Manzanares ha comentat la importància que té trobar unes intèrprets que poguessin transitar fàcilment del drama a la comèdia, i el resultat coincideix a la perfecció amb aquest desig. També es va referir a la necessitat de treballar amb una escenografia molt teatral i gens invisible, que deixés clar repetidament que el que s’explica és un conte. La Laura Clos demostra un talent extraordinari per construir un espai no només material, sinó també constituït i organitzat a través de la llum (Ganecha Gil) i el disseny sonor (Guillem Rodríguez), que resulta ser absolutament funcional per acollir una dramatúrgia amb tants canvis de temps, espai i estat d’ànim. Així mateix, l’acurat disseny de vestuari (Zaida Crespo) aconsegueix un grau de simbolisme molt significatiu, i adaptat al nivell de comicitat irònica i satírica de l’obra, i aportant-hi alhora realisme.
Anna Ginestà
@annaaginesta
