Primera crítica de l'Arlet Ferrer
Nessun Dorma
Sala Beckett, 30 de juny de 2023
Il nome mio nessun saprà. Desconeixem el nom dels personatges de Nessum dorma, la nova obra escrita i dirigida per Eu Manzanares. La funció comença amb el desplegament d’unes elegants cortines vermelles que amagaven una escena gens acollidora. Una dona seriosa i apagada cedeix sang a canvi d’un cabàs de queviures. La infermera que l’atén adopta una falsa amabilitat i el metge, escoltant la ràdio, expressa la seva admiració per la famosa ària de Turandot que dona títol a l’obra. L’escena acaba abans que la dona pugui conèixer la fi de l’òpera de Puccini. De sobte, ja no estem en un hospital als anys 50, sinó en una sala d’estar en l’actualitat. Una mare i una filla – filla i neta de la donant de sang respectivament – conversen assegudes al sofà. Elles també són anònimes, tan sols descobrim a què es dediquen: la mare és una dona de fer neteja i la filla és dramaturga. Les dues èpoques es van entrellaçant en un seguit d’escenes on es contrasten les atmosferes sumptuoses de l’òpera amb la feina de persones no reconegudes. Persones que passen desapercebudes.
Nessun dorma atorga el rol de protagonistes a personatges del nostre dia a dia que romanen a l’ombra dels qui n’abusen. En reconeixement la seva àvia, Manzanares li dedica una obra com homenatge al sacrifici i a les injustícies socials que va patir. Queralt Casasayas interpreta a una dona esgotada a qui se li acaben els recursos per mantenir a la família. Si bé l’actuació de l’àvia evoca a una impressió de com la neta se l’imagina que no pas a com devia ser en termes de personalitat, les interpretacions de la mare i la filla tenen molts més matisos. L’àvia sempre les acompanya. Constatació que esdevé evident pel no subtil fet que, havent acabat de dipositar sang en una bosseta, l’àvia col·loqui un gerro de flors vermelles (i pansides) al moble de la llar de la seva filla. Els moments més colpidors i tendres tenen lloc durant les escenes on Anna Barrachina i Tai Fati interpreten mare i filla. Havent crescut en condicions oposades, discrepen sobre la visió del món. La mare, com l’àvia, ha hagut de sobreviure i mantenir la filla tot lluitant contra la precarietat. La filla, en canvi, ha pogut estudiar i tenir feina al teatre. Es critiquen l’una a l’altra, de la mateixa manera que ho fem nosaltres amb les nostres mares i persones de generacions diferents.
Però no només es tracta d’exposar les injustícies. Manzanares utilitza l’espai teatral per tal que les protagonistes exerceixin un acte de venjança simbòlic. Jugant amb la metateatralitat del text així com amb l’escenografia de la Laura Closca, que subratlla la teatralitat de l’espai creant una atmosfera d’artificialitat, s’entrelliguen diverses històries. El fil conductor és la connexió de les tres generacions de dones amb la trama de Turandot com a rerefons, però també apareixen altres personatges. Júlia Truyol, qui oscil·la amb lleugeresa d’un personatge a un altre, Pep Blasco i Queralt Casasayas, disfressats dels Vengadores interrompen l’obra amb una performance i mantenen un debat sobre la relació entre justícia i venjança. Era una molt bona oportunitat per aprofundir sobre aquesta qüestió, però que es perd en tractar-se d’un instant curt i exagerat pel to irònic i caricaturesc de les interpretacions. L’obra és coherent amb la seva intenció: crear una història on es fa justícia a l’àvia gràcies a l’acció final de la mare. La mateixa obra és l’homenatge en honor seu, les invisibles del nostre voltant que ara estan dalt l’escenari com ho estaria la princesa Turandot.
Es podria dir que Nessun dorma s’inscriu en la manifestació, en tants àmbits artístics i no artístics, del malestar social. Totes les persones carreguem amb problemes i indignacions que ens sobrepassen. Ens trobem en una recerca constant de la catarsi. Anhelem reconèixer les nostres inquietuds i purificar-les. És al teatre a qui atorguem la funció de generar-nos aquesta sensació alliberadora tan anhelada en temps d’incertesa. Un repte difícil i, encara més, tenint en compte que cada persona té una recepció diferent. Tal com planteja un personatge a la filla dramaturga: de què vols parlar realment? Busquem la catarsi i ens faltarà la introspecció.
Arlet Ferrer
@drawingtheatre / @arlet781
