Angèlika
Teatre Eòlia, 21 de desembre de 2023
La tragèdia d'Antígona narra la faula d'una heroïna que, en el nom de la justícia, desafia la llei amb el cost de sa vida. Antígona són figures històriques com Boudica, Joana d'Arc i Harriet Tubman; però també contemporànies com Suu Kyi, Berta Cáceres o Anna Politkovskaya. Antígona pot ser qualsevol persona amb una causa que la mogui a seguir la intuïció fins a les últimes conseqüències. Antígona és Angèlika, i Angèlika podríem arribar a ser nosaltres.
La darrera producció de Teatre Eòlia no deixa el públic indiferent. Aquesta dramatúrgia d'aparença distòpica, que escala amb rapidesa des de la sàtira absurda a la més descoratjadora tragèdia, barreja faula i retalls de la nostra actualitat en una mirada confusa i convulsa que deixa massa a la interpretació. Angèlika esdevé una obra d'art cubista en si mateixa, en tant que polièdrica i incisiva: Un Guernica obert a les perspectives múltiples, però amb prismes que encara resten per explorar.
Diu el dramaturg i director, Josep Galindo, que si "Angèlika no sembla senzilla, malament". I aquest muntatge, on la superposició de signes -en excés o falta de jerarquia- dificulta la descodificació fins i tot entre públics experts, no acompliria les expectatives del seu propi creador. Parlem d'una proposta extraordinàriament tecnificada pel seu petit format, amb més d'un centenar de cues que, com a nervis d'un vitrall, tracten d'encaixar fragments tan fràgils, intrincats i esmolats com el mateix vidre.
Així i tot, trobem en la contradicció coherent com a estratègia estilística un valor que, al mateix temps que converteix l'escenificació en un palimpsest de signes quasi il·legibles, permetria també desentranyar-la capa a capa, visionat a visionat. I la riquesa d'una proposta escènica per a ser gaudida en repetides ocasions millorant un pòsit que et mantindrà reflexiu durant dies, és tan valuosa com estranya en el teatre de l'actualitat.
Angèlika, que farà les delícies de qualsevol brechtià, trasbalsa la còmoda posició espectatorial situant-nos com a còmplices que observen les atrocitats a través del televisor. Som també corruptes, quan participem d'aquest circ mediàtic que és la política? Som també assassins, quan clamem justícia per un tros de llenç, però contemplem sàdics l'execució d'una jove? Podem realment canviar una societat podrida a càncers, on la classe poderosa no és més que sa metàstasi? Aquest assaig antològic sobre la corrupció històrica, que planteja preguntes, però no dona resposta, és crític amb la nostra realitat, fins i tot, en el seu pla metafísic (si hi hagués res que fos vertader, ho podríem per un cas arribar a conèixer?).
Tanmateix, la complexitat de tots els fronts que Angèlika obre, ens deixa amb la incògnita de qui hauria de ser el seu públic potencial. Els conflictes de la New Barcelona (els mateixos, en realitat, que a la Old Spain), si bé podrien apel·lar a qualsevol ciutadà amb ganes d'enfadar-se, es gaudiran de manera diferent amb nocions de política, d'història de l'art o de teoria del teatre.
Sense voluntat de menysprear les capacitats del públic general, estimem complicat que un espectador no versat en estudis teatrals -o, directament, allunyat d'Eòlia- justifiqui, com ho fem nosaltres, l'incomprensible histrionisme de la protagonista en una arquitectura d'equip clownica com a hereva de la teoria del Gestus teoritzada per Brecht; o els moments musicals aparentment gratuïts com a una altra via de l'organom pel distanciament crític del mestre teatral polític.
Retrocedint 2400 anys a l'Antígona primigènia, és palès que cal analitzar Angèlika com a paradigma del fàrmac tràgic que expiarà la societat de pecats. De cap altra manera podríem comprendre tampoc el recurs del Deus ex machina en què l'esperit de la protagonista s'eleva transcendint aquest deliri més proper al mite diegètic que a la mimesi teatral.
D'altra banda, amb Angèlika podem parlar de narraturgia, a l'estil Sanchís-Sinisterra: una història de poder que s'explicita en funció de qui pren la veu, i de qui l'està perdent. Aquesta expansió de la violència fàctica a través -d'una altra!- capa de metateatralitat, si bé apassiona aquesta humil teòrica del teatre, la batzega com a periodista davant un intent d'experiment relacional clarament fallit.
I si bé mai pensàvem haver de criticar una peça per excés de documentació -perquè solament la sobresaturació informativa sosté el text d’Angèlika en delicadíssim equilibri davant l’abisme més pamfletari-, no podem evitar preguntar-nos: Galindo, a qui vols impressionar? La societat netòtica que Angèlika criminalitza, exigeix que et reafirmis en una obra sobre corrupció moral dirigida pel director de l’escola i interpretada per la seva propietària?
No tenim pas espai per apel·lar també les decisions arbitràries, maximalistes i plenes de clixés pel que a vestuari, caracterització, il·luminació, vídeoescena, o disseny d'espai sonor respecten. I, per aquest motiu, no hi entrarem. Nosaltres no carregarem el lector d'informacions estripades que no tingui ni força ni ganes d'intentar digerir. I, per sort o per desgràcia, l'actual estat d'Angèlika ben segur propiciarà crítiques on tot allò que no fa encaix a la seva plàstica escènica es desenvolupi.
Manifestat el previ, animem l'equip d'aquesta escenificació a continuar explorant les possibilitats expressives d'una peça que resulta excel·lent en potència, però que gosaríem considerar encara un assaig. Un assaig, més concretament, sobre per què no "hauria de tenir mai el poder ningú a qui li agradi tenir-lo".
Una crítica d'Auri Alòs (@aurialos)
