L'alegria que passa
Teatre Poliorama
Acomiadar-se sempre és difícil. La imatge d'un film en blanc i negre amb un amant amunt del tren, marxant, mentre la seva parella intenta seguir-la per l'andana amb una carta a la mà, sense saber quin serà el proper cop que es tornin a trobar. L'abraçada a l'aeroport entre una amistat creada des de la distància, i que ara s'ha de tornar a separar. Una trucada o missatge de veu amb una veu plorosa i solemne. L'últim creuament casual durant una mudança amb el veí que sempre et trobes per les escales per compartir converses d'ascensor sobre música.
O una nota sobtada imantada a la nevera on simplement hi posa "Me'n vaig. Seguiré la meva veu.".
Tots aquests acomiadaments mantenen una cosa en comú: l'alegria ha passat, i s'acaba la companyia.
Dagoll Dagom presenta el seu últim musical original amb "L'alegria que passa", un sacseig de mocador solemne i un últim cop de roc llançat a un llac escènic en sequera de musicals de gran creació, endinsat en un bosc de comercialitat i grans franquícies.
Adaptant la peça homònima de Santiago Rusiñol, Marc Rosich busca dur les historietes del Poble Gris a un entorn musical que uneix l’univers musical d’Andreu Gallén i el moviment d’Ariadna Peya, tot cohesionat per Anna Rosa Cisquella. Aquest remolí artístic es crea a l’escenari amb un elenc bombàstic, energètic, i explosiu que canta, balla, interpreta i acompanya l’acció amb instruments en directe. Aquesta combinació brilla tant com un espectacle de focs artificials a la nit de Sant Joan. Tot i així, no tots els coets esclaten amb la mateixa força.
La flor de la nit és la coreografia de Peya, afegint una gran pinzellada d’acrobàcies, dignes d’els pirates del vaixell morisc, enmig de la tendresa de danses contemporànies i expressives. Quan es mou tota la família d’intèrprets a l’uníson, entregant els seus cossos a l’escaramussa del ritme, crea una imatge irreal que deixa bocabadats als espectadors tant de la primera fila, com des de l’última. De fet, pot ésser que les persones de l’última fila tinguin una experiència més enriquidora, al veure el dibuix conjunt d’una forma més clara.
A nivell musical, però, potser és on manca. És l’únic “Glups!” que es troba notablement en el conjunt de la peça. Més que una macedònia de cançons, sembla més una caixa de Mikados: n'hi han molts, massa idèntics, i no acaben d’atipar. L’efecte pigmalió que crea escoltar les paraules “Musical de creació” i “Dagoll Dagom” et recorda immediatament als grans titans de la cultura musical catalana, però la suma de cançons amb un color massa similar entre sí a primera vista, i la presència d’accents creuats en una peça de creació -que fa qüestionar què va ser primer, si la lletra o la música, com paradoxa de l’ou i la gallina- fa que sigui aquest aspecte el menys atractiu del conjunt. Es crea una massa homogènia de pensaments que no acaben d’afavorir a la varietat de missatges que el contingut ansia explicar. Tot i així, surts del teatre tararejant i celebrant les melodies.
L’univers musical és el que més atrapa, amb les interpretacions d’un elenc encisador que et fa viure i patir la manca de color del Poble Gris. Els dos drames amorosos del quartet de cinc entre la Mariona Castillo, en Jordi Coll (Guillem Ripoll a la segona temporada), la Júlia Genís i en Pau Oliver, vistos i cotillejats per un Eloi Gómez present fins i tot quan no és a escena, és un cúmul d’embolics que mantenen la tensió fins a la resolució de la peça. Marc Rosich i David Pintó, amb la seva direcció, han encerclat aquestes vides lligades de mans i cors, i han capturat vulnerablement unes ànimes que senten que l'amor els crida en un lloc ple de gent. Aquest cacao amorós s’alça sobre la base del conflicte entre la companyia ambulant i el Poble Gris, amb ambdós bàndols capitanejats per una Àngels Gonyalons monologant entre sí amb una precisió quasi esquizofrènica que ha desembocat en un Butaca.
L’avantatge de tenir un elenc que trona constantment a l’escenari és que cada un dels membres destaca, despunta i explota amb un talent càndid, que convida a saltar de forma ingràvida com aparenten fer tots, i l’escenografia de pati empresonat, industrial, brut i buit d’Albert Pascual, que David Bofarull inunda i transforma amb la seva il·luminació, destronen el buit del teatre i l’omplen amb un poble que ens demana a crits que l’omplim de color.
Però nosaltres, encara enganxats a les butaques, veurem a la companyia agafant l'últim vaixell per dissoldre's entre el mar i el cel, i ens recorda el poble gris que habitem i habitarem, a no ser que tornem a reclamar la nostra poesia.
Àlex Locubiche
*Totes les paraules en cursiva fan referència a títols de musicals de la trajectòria de Dagoll Dagom
