Primer text de la Júlia Torrentà
L'alegria que passa
Teatre Municipal de Girona, 7 d'octubre de 2023
Moviment, simbolisme, reflexió i un sense fi de diverses emocions és tot allò que aporta el musical L'alegria que passa a l'espectador. Aquesta és l'última producció de Dagoll Dagom que s'ha estrenat i una de les darreres que produiran, juntament, amb la ja anunciada Mar i Cel, que s'estrenarà el 2024. Aquest cop, ens apropen a una adaptació de l'obra de Santiago Rusiñol que té el mateix nom. Ara, però, la trobem readaptada per un públic actual. Entre les actuacions dels actors i els seus papers –sense obviar el gran domini del ball o acrobàcies d'alguns—. Un dels moments més a destacar és el monòleg de la Maria Molins (que pren el relleu d'Àngels Gonyalons durant la gira) quan interpreta dos personatges oposats dialogant alhora. L'actriu es mostra solemne, amb una actuació que contraposa l'alcalde i el seu caràcter seriós i, fins i tot agressiu, enfront l'alegre i bufó Clown.
La trama ens presenta un poble, ple d'obrers que treballen a la fàbrica del dirigent de la ciutat. Entre ells destaca un jove que vol "despertar a la gent", fer que vegin que es poden revelar. En mig de l'intent de revolta, apareix en Joan, nebot de l'alcalde i promès de la Lina, el qual s'enamora de l'artista itinerant Zaida. Un xoc d'emocions, decisions i accions, faran que es desenvolupi tot. La història succeeix en un marc històric indefinit, però que alhora al·ludeix a les fàbriques del modernisme. I, conseqüentment, gràcies a l'escenografia –una pista de poliesportiu, amb un mur que ofereix un segon pis, una reixa, un marcador i una escala– i la vestimenta –des de roba actual de color gris a peces amb un toc extravagant– ens recorda que el nostre dia a dia tampoc està tan allunyat del Poble Gris representat. Una reflexió que ens acompanyarà fins al final. A través del relat, podrem experimentar una gran varietat de sentiments: alegria, tristesa, ràbia, tensió... que ens demostraran que no seguim tan lluny d'avui dia.
Pel que fa al caràcter musical, podem veure que part de la melodia instrumental és tocada en directe pels mateixos actors. Les seves posicions estan integrades perfectament en l'escenari, de tal manera que no deixen una sensació de desconcert a l'espectador. El simbolisme en tota l'escenografia és un altre element a destacar. Es juga amb la dualitat dels dos mons: la tènue grisor del Poble Gris, enfront del color de la companyia del clown. Però aquí no es queda. Els passos de ball des d'un primer moment ja al·ludeixen a la fàbrica i la mecanització del treball en cadena; la il·luminació creant un joc d'ombres darrere del personatge quan es presenta l'alcalde; o, en l'ús continuat de jugar amb l'altura per demostrar el poder i la sensació d'inferioritat. Entre molts altres exemples trobem un constant joc del musical cap a l'espectador.
Una obra que des de principi a fi no et permet apartar la mirada. Et lliga amb les seves cançons i se t'emporta des del primer minut fins als últim segons, creant una lleugera tensió quan hom pensa com es resoldrà tot. Cent vint minuts que captiven a una persona de qualsevol edat. Des de l'infant que observa atent els balls i colors dels actors fins a l'adult més cremat pel treball. Amb aquesta darrera afirmació no vull acreditar-lo amb la catalogació d'espectacle infantil —perquè definitivament no ho és— però alhora no permet que aquest s'avorreixi. Tot i que es podria recomanar el seu visionat a partir dels deu anys, clarament el públic objectiu és l'adult, el qual és animat a partir de diferents metàfores visuals, moments, lletres de cançons, etc. a pensar sobre el seu dia a dia, la seva condició i amb el seu futur. En definitiva, un musical que pretén despertar el teu subconscient.
Júlia Torrentà
