Els àngels no tenen fills
Teatre Akadèmia, 15 de juny de 2022
L'Andrea, el Marc i la Berta entren i treuen els llençols que cobreixen els mobles. Es desfan d'allò que tapa el que hi ha sota. Destapen les preguntes amagades. Despullen el desig. S'enduen el tabú. Per una estona, almenys. Una estona que compartiran amb el públic.
Resseguirem l'estiu que passen informant-se sobre si una persona amb discapacitat pot ser mare. Es plantegen la maternitat (i la paternitat) arran de l'experiència de Mare de sucre i l'Andrea sent un desig que no es pot frenar. El procés d'investigació s'intercala amb la seva vivència personal i el verbatim troba diferents maneres d'entrar al joc dels intèrprets. L'obra és el seu procés d'aprenentatge, paral·lel al del públic.
Andrea Álvarez ens mira als ulls amb una determinació envejable. Sap què vol i som còmplices del seu tràngol. Marc Buxaderas és el contrapunt explosiu, còmic i desenfadat. Desperta les rialles del públic amb la lucidesa de qui es mira el món amb certa distància i sap assenyalar-ne les absurditats. Berta Camps és l'amiga, la mare, la confident, qui acompanya i qui viu la possibilitat de ser manera d'una manera diferent de la protagonista. Es capbussen en els testimonis independentment de la seva condició.
Quan el micròfon sempre el tenen els mateixos, les preguntes (i les respostes) són sempre les mateixes. Ens autoenganyem quan desconeixem els problemes dels altres. Invisibilitzem algunes realitats per no haver d'afrontar-les. Llavors, quan alguna minoria pren el micròfon, ens alarmem. Per això serveix el teatre. Per donar veu a aquells conflictes que titllem de minoritaris, però que poden servir una reflexió a tota la societat. Què en sabíem del moviment intersex abans d'Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig? Què en sabíem del dol perinatal abans que la mateixa Cedó escrivís Una gossa en un descampat? I com aquests, molts d'altres exemples.
Ara que disposen del micròfon, ens fan adonar de com són de buits alguns dels discursos d'aquesta suposada societat integradora. Tolerem les persones amb discapacitat, però continuem volent imposar la nostra opinió sobre els seus drets sexuals i reproductius. Quina integració és aquesta? La societat els tracta com a infants, sense cap desig sexual, com àngels, com persones pures... Sempre des d'aquesta condescendència irritant. Però des de l'escenari hi planten cara. Pregunten. Sempre encertadament. A mares. A experts. A psicòlogues, sexòlogues, jutges. I a fills.
El mèrit de la proposta és que no només sap explicar el conflicte amb claredat, sinó que les preguntes ens travessen directament. Tothom té dret a ser mare? Què vol dir autonomia? Què vol dir dependència? Què vol dir llibertat? Què vol dir inclusió? Des del punt de vista general poden semblar qüestions relativament senzilles, però la realitat de les persones amb diversitat funcional és una altra.
La posada en escena està despullada de tot artifici. Només la il·luminació i algun element per anar lligant la història. S'hi enyora, a moments, la teatralitat que la directora Clàudia Cedó sí que havia explorat a Mare de sucre o La gossa en un descampat. No és el mateix. Ni ho ha de ser.
A qui donem el micròfon? On posem el focus? Els punts de vista nous ens transformen. No tinguem por a visibilitzar allò que durant tant de temps hem ignorat. L'Andrea, el Marc i la Berta s'obren en canal per a compartir la seva història. Fan d'altaveu i en som còmplices, els espectadors, a cau d'orella. Al final, les preguntes ressonen a la sala. I ressonen durant dies al cap de qui ha sabut escoltar.
Martí Rossell Pelfort
@martirospel
