Els àngels no tenen fills
Sala La Planeta / Temporada Alta, 3 de desembre de 2021
Clàudia Cedó duu a l’escenari la qüestió sobre la maternitat i paternitat de les persones amb diversitat funcional al nostre país. Un tema tabú moltes vegades dut a debat sense tenir en compte l’opinió del col·lectiu afectat. L’espectacle arriba després de l’èxit de Mare de Sucre, obra que Cedó estrenà el passat maig al TNC amb la companyia Escenaris Especials. Va ser a partir de les converses entre els membres de la companyia i el públic i entre els companys mateixos, que varen sorgir les preguntes i la curiositat que es desenvoluparia en un nou espectacle que s’estrenà al cicle de teatre verbatim de la sala La Planeta de Girona.
Tres actors - Andrea Álvarez, Marc Buxaderas i Berta Camps - ens introdueixen a l’espectacle amb un prefaci on l’Andrea ens explica que arran de ‘Mare de Sucre’ va decidir que volia ser mare. L’obra es desenvolupa en el curs d’un estiu a casa de l'avi del Marc, on el trio es reuneix per investigar la qüestió dels drets sexuals i reproductius de persones com l’Andrea.
Álvarez, una dona amb discapacitat psíquica, o un ‘PDF’ - Persona amb Diversitat Funcional – com ella es descriu amb les seves pròpies paraules, viu en un centre acompanyada per treballadors socials i altres professionals. L’obra comença amb l’Andrea expressant el seu desig de ser mare a les autoritats del centre. Així doncs, partim de converses amb professional del sector social, jurídic, i educatiu que comparteixen la seva opinió sobre la maternitat de les dones amb discapacitats.
Aviat s’adonen que hi ha algú a qui han deixat fora de la conversa: pares i mares amb diversitat funcional. Aquells qui, tot i l’estigma, les dificultats i la manca de suport per part de la societat, les autoritats i institucions, han seguit endavant amb el seu afany de ser pares i mares. Així doncs, l’elenc dona veu a 24 personatges que a través d’entrevistes amb la companyia intentaran respondre diverses preguntes: qui té dret a decidir sobre els cossos i les vides de les persones amb diversitat funcional? Què és més important, la llibertat o la protecció de l’individu? Jutgem als pares amb discapacitats amb el mateix rigor que jutgem a la resta de pares?
Un cop es proclamen les preguntes en veu alta, ningú pot defugir una conversa que ha estat silenciada per l’estigma i la ignorància: les persones amb diversitat funcional i la seva sexualitat. ‘És com el sexe dels àngels. Ningú en parla. Els àngels no tenen fills’. L’obra no dona respostes, ni pretén fer-ho. Cedó, amb l’ajuda d’un elenc potentíssim i una varietat molt rica de testimonis reals d’una comunitat estigmatitzada, llança un reguitzell de preguntes que floten a l’espai molt després del final de l’obra com un eco, que perdura a la ment d’un públic que torna a casa ruminant un text que descobreix una veritat silenciada de la boca de persones invisibilitzades.
Els diferents testimonis pinten col·lectivament el retrat d’una societat i un sistema paternalista que no deixa espai a les persones amb diversitat funcional per cometre errors, aquells errors necessaris perquè qualsevol persona aprengui a prendre decisions sobiranes sobre la seva pròpia vida. ‘Ens tracten com a nens’, ‘veuen abans la discapacitat que a la persona’, ‘tinc una discapacitat, però no soc tonta’. Cedó administra al públic veritats com cops de puny al ventre, sostingudes per la força exuberant de les actuacions dels intèrprets. El més corprenedor de l’espectacle, i el que ens ajuda a passar coll avall testimonis punyents i episodis esfereïdors, és l’humor brillant que duen a la peça els intèrprets, que fan gala d’una vis còmica que trenca amb els prejudicis i estereotips amb els quals la comunitat de persones amb diversitat funcional s’enfronta cada dia. Les bromes a les obres de Cedó (a Mare de Sucre i Els Àngels No Tenen Fills) es fan de manera horitzontal, assenyalava un dels testimonis que veié la seva mare, una dona amb diversitat funcional, representada a Mare de Sucre. No riuen ‘de’, sinó que riuen ‘amb’.
L’obra omple el buit que separa els dos models de representació – completament polaritzats - de persones amb discapacitats als que estem acostumats a veure en obres de ficció. Com assenyala el Marc al col·loqui postfunció, les persones amb diversitat funcional solen ser representades o bé com a personatges deprimits i incapaços de veure – i viure - més enllà de la seva discapacitat, com el personatge que interpreta Javier Bardem a Mar Adentro, o com a herois per haver completat tasques banals, com els protagonistes de Campeones, de Javier Fesser. Aquestes representacions fan evidents la manca de representació i diversitat en el procés de creació de personatges amb diversitat funcional. ‘Han parlat de nosaltres sense nosaltres’, diuen.
Els àngels no tenen fills és un cant a la diversitat, un crit sobre la necessitat d’una millor representació i visualització de la comunitat de persones amb diversitat funcional, i una celebració a la maternitat/paternitat. Perquè com diu un dels testimonis que encarna l’Andrea a l’obra: ‘la discapacidad te viene, el deseo [de la maternidad] está antes’.
Marina Cusí
@mariinacusi
