El cicle de teatre Verbatim, que apadrina des de fa uns quants anys La Planeta, s’atura aquest cop en una d’aquestes qüestions que sembla que no existeixen fins que algú comença a parlar-ne en veu alta: els drets sexuals i reproductius de les persones amb diversitat funcional. La dramatúrgia i direcció de Clàudia Cedó a Els àngels no tenen fills dialoga clarament amb Mare de sucre. Amb la mateixa temàtica i, també, amb una part dels seus protagonistes. Teatre del testimoni que planteja preguntes que la majoria no s’ha fet segurament fins ara. Què fa creure a una part de la comunitat que és més vàlida que una altra per a la maternitat/paternitat?
Els àngels no tenen fills
Sala La Planeta / Temporada Alta, 3 de desembre de 2021
Al maig vaig anar a veure Mare de sucre al TNC amb la meva mare i vam estar tot el que dura l’obra plorant. I quan en vam sortir encara vam plorar un parell d’horetes més. Perquè clar, és molt fort adonar-te que has necessitat veure una obra de teatre per repensar el silenci incòmode que ofereixes quan la teva germana —o filla— amb diversitat funcional et diu allò de «jo quan tingui fills...». I assumir amb tot el dolor que tu també has sigut la mare cega i sorda de la Cloe (la protagonista) que no vol veure ni sentir la realitat. No pot passar més. Cal que obrim els ulls i afinem l’oïda. Les famílies de les Cloes, sí, però també la resta.
Ara, amb Els àngels no tenen fills, Clàudia Cedó i companyia han apropat encara més el tema a tota la platea. L’obra deixa de ser una trama fictícia (meravellosa) que passa sobre un escenari gran del TNC, per convertir-se en un entramat d’històries reals que se serveixen de l’escenari proper de La Planeta per fer soroll. Per arribar a les orelles de tothom.
El treball actoral que fan és professional i acurat, el de tots tres. Ens arriba el text a través dels múltiples personatges que representen, mudant la veu quan cal amb traça. L’emoció és un torrent que es passen l’un a l’altre i que arriba fins al públic constantment, igual que la ironia. I no sé per què ho estic subratllant, si ja és el que fan els actors, això.
Andrea Álvarez fa servir l’«Obra» com a marcador temporal, el primer muntatge marca un abans i un després en el seu propi plantejament respecte la maternitat. I es pregunta: què passa si realment vull ser mare? I gràcies al format verbatim de la peça, és en aquest realment on es posa el focus a Els àngels no tenen fills.
És Robin Soans qui diu que el teatre verbatim —aquell que es basa en testimonis reals reproduïts literalment— no ha de donar necessàriament veu a aquells que no en tenen: «Aquestes persones ja en tenen una, de veu. Però sí que ha de procurar orelles que els escoltin».
Què és el que hem d’escoltar, doncs? És molt fort com des del sistema està prèviament decidit qui ha de ser i qui no pot ser mare. Mentre a Manresa encara ara s’està lluitant per un avortament segur i gratuït a prop de casa, perquè clar, ser mare és la funció màxima de les persones llegides com a dona, es nega la possibilitat de posar tan sols sobre la taula el desig de maternar de les persones amb diversitat funcional. Parem-ho tot. Parem-nos a pensar a veure què vol i què necessita cadascuna de nosaltres de veritat. I quines mesures s’han d’activar perquè funcioni o sigui factible o sigui, com a mínim, més fàcil. Igual d’important és que es pugui avortar sense problema a qualsevol poble, que donar facilitats a algú que vol ser mare amb totes les seves forces. On estem posant el focus? Em sembla important que a partir d’ara, quan diem «la maternitat serà desitjada o no serà», afegim aquesta maternitat desitjada sobre la taula.
Marc Buxaderas diu: «En un entorn on ningú no vol vulnerar ningú, no hi ha vulnerables». Heavy. Queda clar que és feina de tothom crear un entorn segur. I si entrenem les orelles escoltant obres com aquesta, tindrem alguna pista del que hem de fer. Què vol dir tenir autonomia? Ens omplim la boca de xarxes de cures, de dinamitar el model de parella i família tradicional tal i com els coneixem... Doncs som-hi fins a l’arrel. Si una persona sense diversitat funcional (que aviam què vol dir això) pot ser mare gràcies a la seva xarxa, per què no li proporcionem també una xarxa, la que necessiti, a una persona amb diversitat funcional que vol ser mare? Qui hi té més dret?
Moltes coses han de sortir de l’armari encara, en aquesta societat nostra. Gràcies, Clàudia, Andrea, Marc, Berta, per fer-nos-hi pensar. Parlar d’aquestes realitats se m’ha fet un abisme, però quina sort saber que heu creat un lloc on anar-les a escoltar. Compteu amb les meves orelles, a un altre teatre, al cinema, en una plataforma de sèries, o on sigui que parleu. Una vegada i una altra.
Sasha Pradkhan
tw @vullplorar / ig: @saixamu