Art

Teatre

informació obra


Direcció:
Miquel Górriz, Jordi Prat i Coll
Intèrprets:
Pere Arquillué, Francesc Orella, Lluís Villanueva
Escenografia:
Jon Berrondo
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Miquel Gorriz
Vestuari:
María Araujo
Producció:
Focus, Mola Produccions, Tasgo Producciones, Bitò Produccions
Dramatúrgia:
Jordi Prat i Coll, Marcel Gros
Sinopsi:

"Marc, sol.
El meu amic Sergi ha comprat un quadre.
És una... tela, si fa no fa, d’un metre seixanta per un metre vint, pintada de blanc. El fons és blanc i, si mig acluques els ulls, s’hi poden entreveure unes ratlles fines, transversals, blanques.
El Sergi és amic meu de fa molt temps.
És un xaval que ha triomfat, és dermatòleg i és amant de l’art.
Dilluns passat vaig anar a veure el quadre que el Sergi s’havia comprat el dissabte anterior, un quadre que feia mesos que perseguia.
Un quadre blanc, amb unes ratlles blanques.” 

Art, el text de Yasmina Reza que des de la seva estrena el 1994 s’ha convertit en un fenomen internacional de públic i crítica, és una comèdia intel·ligent sobre l’amistat. També és un immillorable vehicle de lluïment per a un trio de grans actors. Un quadre en blanc posarà a prova una llarga relació entre tres homes que semblava impossible de trencar. Aquest és el punt de partida per a una obra molt enginyosa i divertida.

Crítica: Art

19/02/2017

El poder d'un llenç en blanc

per Cèlia Ventura
Art Teatre Goya, 3 de febrer de 2017 L’amistat de quinze anys dels tres protagonistes d’“Art” trontolla quan un d’ells decideix comprar-se, per una xifra desmesurada, un quadre blanc amb ratlles obliqües de color blanc. I això ens fa preguntar, tant poder té la simple concepció de l’art o ja hi havia un rerefons? Per fer aquesta adaptació de l’obra de Yasmina Reza, Miquel Górriz se serveix d’uns ingredients que ja de per si donen resultats. Per una banda Francesc Orella, que agafa les regnes del Marc, un personatge pragmàtic i tancat en el passat que no s’allunya gaire del seu famós paper a la sèrie Merlí. Per l’altra Lluís Villanueva interpreta al Sergi, qui s’estrena a aquest món de col·leccionista amb el famós quadre blanc que serà el tret de sortida. I entremig hi trobem el Pere Arquillué, l’Ivan. L’Ivan és un personatge reconciliador dels dos pols oposats descrits anteriorment i a la vegada el qui sempre acaba rebent. Pere Arquillué resulta una grata sorpresa al interpretar un paper que s’allunya del que és més conegut. Deixa de banda el posat de superioritat i duresa per encarar un paper tendre i fràgil que li escau molt més del que pugui semblar a simple vista. Aquest canvi es pot veure clarament en el registre de la seva veu, que puja de to i adquireix un punt més tendre sense perdre la potència ni allò que el caracteritza. Els tres grans actors aconsegueixen crear relacions verídiques en els personatges a través d’una gesticulació molt natural i escoltant-se en tot moment. També funciona molt el bé el joc de trencar la quarta paret per fer anotacions i parlar directament al públic. Aquests punts són essencials ja que els actors són capaços d’emplenar el moments i temes en què el text és queda curt. I és que al ser fidel a l’original, el guió no abandona aquest estil posh i burgès, de paraules recargolades, il·lustrades i en desús. Això ajuda a reflectir les seves personalitats però a la vegada fa que al públic (especialment el jove) a vegades li soni artificial i li costi més connectar. És a dir que és una obra recomanable per tot tipus de gent i edats com a conseqüència del repartiment, però en canvi el text fa que sigui més adient per a un públic més adult. A l’obra li hauria estat més adequat un teatre més petit i és que el Teatre Goya a vegades es fa massa gran. Tot i que en tot moment l’entonació, volum i la vocalització són sorprenentment els adients (fins i tot en el trepidant monòleg del personatge Ivan), al darrere del teatre es fa més difícil apreciar als actors i part de les expressions facials es perd amb la distància. Malgrat tractar principalment el tema de l’amistat, Yasmina Reza aprofita l’obra per encarar diferents punts de vista sobre l’art, sobretot el modern. Curiosament per això en cap moment s’imposa al públic una sola opinió. “Art” no fa més que deixar conceptes, idees i opinions damunt la taula i és el públic el qui decideix amb què es queda.