INFANTICIDA és un crit d’una dona, la Nela, que intenta trobar una escletxa de llum en un món fosc i desolador. Una dona valenta i apassionada que s’enfronta a tot allò que l’envolta per l’anhel de llibertat, pel desig de trobar una manera de fer i viure pròpia. Per la necessitat de l’amor, del plaer i d’escapar del context opressor on es troba immersa.
INFANTICIDA és un crit en forma de cançó. És una necessitat de trobar en la música una visió dels fets contemporània, nova, fragmentada; però sobretot d’apropar-se, a partir de la música, al món sensorial, emotiu i oníric d’una dona que acaba de cometre un crim.
El monòleg dóna veu a una dona, l’autora de la qual va haver de silenciar la seva pròpia per poder ser lliure com a artista. La Infanticida no va estrenar-se fins seixanta anys després de la seva escriptura, perquè era un text incòmode, perquè qüestionava uns dogmes preestablerts sobre la funció de la dona en la societat; Caterina Albert va trencar amb un mite irreductible fins al moment: l’instint maternal.
Donar-li veu avui és més necessari que mai.
Avui que ens adonem que els clixés femenins i de feminitat segueixen sent vigents i que la condició femenina comporta encara moltes limitacions.
Avui que seguim vivint en una societat repressora i castradora de les llibertats més bàsiques.
El que es viu a la petita Sala Atrium durant 60 minuts exactes és colpidor. Nela, una noia rural que viu a un molí, sent el rebuig de la societat després d’haver-se quedat embarassada d’un home amb qui es veia d’amagat. El seu món interior és troba tant oprimit que s’expressa amb una explosió de violència barrejada amb temor.
En un format únic, Neus Pàmies protagonitza en solitari una adaptació de La Infanticida de Caterina Albert (Víctor Català). És un text on es tracta la realitat de cara: per aquest motiu, quan va guanyar el Premi dels Jocs Florals d’Olot el 1898, se li va demanar que “suavitzés el to” si volia que fos llegit durant l’entrega de premis.
Sense voluntat de “modernitzar” la història en el seu context temporal, Marc Angelet ha optat per explicar-la a través d’un format molt singular. La cançó és el fil conductor de l’obra, melodies que freguen, sovint, el llindar entre el cant i la parla, i a les quals s’hi suma una base electrònica molt encertada. Els elements de so conviuen harmoniosament amb objectes clau com la gravadora.
La història s’articula de forma cronològica i entenedora a partir de l’adaptació feta per Marc Rosich. La protagonista, tancada a la cel·la d’una manicomi, relata tots els moments d’opressió viscuts. La falç, element clau en l’obra, simbolitza la omnipresència del pare i, darrere seu, la pressió social.
Cal destacar la cançó “Blanc” que obre i tanca l’obra, així com també la resta de composicions de Clara Peya. La peça on parla de les mirades i comentaris dels homes a l’era és extremadament inquietant. També és molt encertat el fet de fer servir efectes sonors per donar veu a altres personatges.
Tal com explicaNeus Pàmies al costat de Gerard Marsal, responsable de la part electrònica en directe de l’obra, la sintonia entre totes les persones implicades en l’obra, ha deixat un resultat al nivell. Laura Clos (Closca), dissenyadora de l’espai, acaba d’arrodonir la proposta.
Infanticida és una obra cruel, però es presenta d’una manera que val molt la pena: gaudeixes de descobrir una escriptora oblidada com Caterina Albert, sents gairebé sobre teu l’alè de Nela, interpretada per Neus Pàmies, i gaudeixes d’un concert de Clara Peya en un indret íntim. No us la perdeu.
