INFANTICIDA és un crit d’una dona, la Nela, que intenta trobar una escletxa de llum en un món fosc i desolador. Una dona valenta i apassionada que s’enfronta a tot allò que l’envolta per l’anhel de llibertat, pel desig de trobar una manera de fer i viure pròpia. Per la necessitat de l’amor, del plaer i d’escapar del context opressor on es troba immersa.
INFANTICIDA és un crit en forma de cançó. És una necessitat de trobar en la música una visió dels fets contemporània, nova, fragmentada; però sobretot d’apropar-se, a partir de la música, al món sensorial, emotiu i oníric d’una dona que acaba de cometre un crim.
El monòleg dóna veu a una dona, l’autora de la qual va haver de silenciar la seva pròpia per poder ser lliure com a artista. La Infanticida no va estrenar-se fins seixanta anys després de la seva escriptura, perquè era un text incòmode, perquè qüestionava uns dogmes preestablerts sobre la funció de la dona en la societat; Caterina Albert va trencar amb un mite irreductible fins al moment: l’instint maternal.
Donar-li veu avui és més necessari que mai.
Avui que ens adonem que els clixés femenins i de feminitat segueixen sent vigents i que la condició femenina comporta encara moltes limitacions.
Avui que seguim vivint en una societat repressora i castradora de les llibertats més bàsiques.
Donar-li veu avui, ens sembla un deure.
Primer text de l'Àfrica Bonet
Infanticida
Sala Beckett, 21 d'octubre de 2023
La llibertat individual la vol tothom, però només alguns la tenen. Aquesta és la reflexió que em va sorgir just després de veure l’espectacle. El text de Víctor Català - pseudònim de Caterina Albert - adaptat com a òpera electrònica, ens trasllada a una història commovedora i desoladora, ja que viurem en primera persona tots els alts i baixos de la protagonista Nela.
Una obra escrita l'any 1898 en una època on era mal vist que les dones escrivissin. És per aquesta raó que el jurat dels Jocs Florals d’Olot, en aquell mateix any, finalment no van concedir el premi a Caterina Albert i des de llavors ella va començar a utilitzar el pseudònim masculí. Tanmateix, el text podria ser actual, ja que ens fa reflexionar sobre diverses actuacions i fets que avui en dia, desgraciadament, continuen vigents, com ara l'abandonament de nadons, les actituds masclistes i la repressió. Però, per contra, ens destaca les coses positives en la foscor dels aspectes anteriors, com l'enamorament i la valentia per seguir endavant malgrat tot. Aquests aspectes em van recordar a l’obra “La casa de Bernarda Alba” de Federico García Lorca, on també es remarca la maternitat, la imposició i la restricció dels contactes externs de les seves filles, silenciant-les cada cop més fins a un tràgic final.
Així doncs, ressaltar la feina feta per part de Clara Peya com a compositora, deixant la seva empremta característica, de la mateixa manera que ho fan Marc Rosich, com a dramaturg, el qual ha treballat recentment en el musical L’alegria que passa i Marc Angelet, com a director, que fa poc que ha estrenat la comèdia dramàtica Conspiranoia.
Una particularitat de l’escenografia és la seva senzillesa. Es basa en tres parets, que jugant amb l’ambigüitat, ens poden fer pensar en una sala d'interrogatoris. En aquesta hi ressalten pocs objectes, en especial, una taula amb un enregistrador i un telèfon, testimonis de les preguntes i les reflexions de la protagonista.
La música en directe, gràcies al treball de Gerard Marsal, és un valor afegit al text, que permet ambientar-lo i completar-lo. Sumant-li a tot això uns moviments tan acurats per part de l’única actriu en escena i una il·luminació poc convencional, dominant la blancor en l’espai, que fan que des del primer instant, quedis captivat i formis part d'aquesta mateixa narració.
“Infanticida” ens parla de molts aspectes, el més important és la llibertat a la qual aspira la Nela, però dominada pel seu pare li serà impossible.
Cal destacar la gran actuació de Neus Pàmies, posant-se a la pell d'una dona que lluita per forjar la seva pròpia identitat, per fugir dels maltractaments del món patriarcal que l'envolta i altres vicissituds. Aquesta lluita constant la faran prendre decisions inesperades, impulsives i impactants.
Si sou d’aquelles persones sensibles i empàtiques, abans d’anar-la a veure, recordeu agafar un paquet de mocadors, ja que amb aquests 60 minuts d’obra sentireu un cúmul d’emocions des de la impotència que s’apodera de la dona, la qual s’apaivaga amb les papallones de l’enamorament, fins a arribar llavors al punt àlgid de l’espectacle on la por, la tristesa i el penediment es personificaran i no podreu evitar deixar caure alguna llàgrima.
Àfrica Alonso
