La infanticida

informació obra



Autor:
Víctor Català (Caterina Albert)
Composició musical:
Clara Peya
Dramatúrgia:
Marc Rosich
Direcció:
Marc Angelet
Intèrprets:
Neus Pàmies
Escenografia:
Laura Clos 'Closca'
Vestuari:
Marta Rafa
Assesor de moviment:
Maria Salarich
So:
Gerard Marsal
Músics:
Gerard Marsal
Sinopsi:

INFANTICIDA és un crit d’una dona, la Nela, que intenta trobar una escletxa de llum en un món fosc i desolador. Una dona valenta i apassionada que s’enfronta a tot allò que l’envolta per l’anhel de llibertat, pel desig de trobar una manera de fer i viure pròpia. Per la necessitat de l’amor, del plaer i d’escapar del context opressor on es troba immersa.

INFANTICIDA és un crit en forma de cançó. És una necessitat de trobar en la música una visió dels fets contemporània, nova, fragmentada; però sobretot d’apropar-se, a partir de la música, al món sensorial, emotiu i oníric d’una dona que acaba de cometre un crim.

El monòleg dóna veu a una dona, l’autora de la qual va haver de silenciar la seva pròpia per poder ser lliure com a artista. La Infanticida no va estrenar-se fins seixanta anys després de la seva escriptura, perquè era un text incòmode, perquè qüestionava uns dogmes preestablerts sobre la funció de la dona en la societat; Caterina Albert va trencar amb un mite irreductible fins al moment: l’instint maternal.

Donar-li veu avui és més necessari que mai.

Avui que ens adonem que els clixés femenins i de feminitat segueixen sent vigents i que la condició femenina comporta encara moltes limitacions.

Avui que seguim vivint en una societat repressora i castradora de les llibertats més bàsiques.

Donar-li veu avui, ens sembla un deure.

Crítica: La infanticida

04/02/2020

Escruixidor so de mola

per Martí Rossell

InfanticidaSala Atrium, 29 de gener de 2020

Fotografia: Albert Rué

Clara Peya i Caterina Albert són sinònims de talent amb consciència feminista. Víctimes del patriarcat com la Nela: una dona eternament maltractada que no pot portar la seva filla al món.

Poc després del crim ha d'explicar el que ha passat, amb tots els seus antecedents i, a poc a poc, embogeix. Els clarobscurs, els dubtes, les emocions i els sentiments més viscerals s'apoderen dels seus records recents i creen un discurs d'una brutalitat que esgarrifa i posa la pell de gallina a l'espectador.

Marc Rosich domina l'art de la paraula teixint versos cantats i parlats, fent que la lírica d'Albert s'entengui amb la melodia de Clara Peya. En un inici és complicat entrar-hi, sobretot si no saps què vas a veure, però de seguida et deixes portar. La idea de Peya, amb el seu segell inconfusible, passa pel filtre del Gerard Marsal, que hi aporta molta més electrònica i crea un espai sonor que et fa entrar en cadascun dels pensaments de la Nela. Marc Angelet, Laura Clos "Closca" i Felipe Cifuentes s'encarreguen de la freda posada en escena que combina amb l'espai sonor a la perfecció. I finalment Neus Pàmies. Després del seu pas per Projecte Ingenu i altres produccions musicals (on, sense saber-ho, l'he vist tres vegades) sorprèn amb un brillant treball interpretatiu que és una autèntica sorpresa. Cos i ànima, però sobretot veu, s'entreguen al servei del personatge, la delinqüent però, per damunt de tot, la víctima. Amb patiment i dolor defensa fins al final un monòleg en forma d'òpera que hauria de ser llargament aplaudit.

L'obra connecta amb La lleugeresa i altres cançons, on Aida Oset també protagonitzava un monòleg interior en forma de thriller. La mateixa fredor i el mateix punt de vista: una víctima que, per culpa d'un descuit, es converteix en culpable. És inevitable un record a Les Impuxibles (Limbo, AÜC: el so de les esquerdes) i els seus cants de lluita.

Escrita a finals del segle dinou no ha perdut actualitat, per desgràcia, i segueix sent un exemple de com la societat patriarcal oprimeix com una mola a milers de dones. Ressonarà dies, dins els nostres caps, l'escruixidor soroll de la mola, que et deixa devastat i absolutament colpit.

Martí Rossell@martirossellpelfort