Un enemigo del pueblo (Ágora)
Teatre Municipal de Girona, 11 d’octubre de 2018
[caption id="attachment_3071" align="aligncenter" width="300"]
©Vanessa Rábade[/caption]
Àlex Rigola, juntament amb El Pavón Teatro Kamikaze, proposa a Temporada Alta una versió lliure d’En folkefiende d’Henrik Ibsen amb què es proposa suscitar un debat sobre qüestions com la llibertat d’expressió i la democràcia.
A l’entrada cadascú rep dos paperetes: una verda, el sí, i una vermella, el no. L’escenari és senzill: hi ha una gran pissarra, una taula i uns globus d’heli, enormes, que formen la paraula HÉTIKÉ. Els cinc actors, Israel Elejalde, Irene Escolar, Nao Albet, Óscar de la Fuente i Francisco Reyes es distribueixen ocupant l’espai uniformement. Com a primera cosa expliquen l’experiment: faran tres preguntes que s’han de respondre aixecant una de les dos paperetes. Segons declara Àlex Rigola, la idea és traslladar el conflicte de la obra d’Ibsen a la realitat d’una companyia teatral: és just rebre finançament d’un partit polític que no respecta la ètica en què creiem?
Les preguntes al públic són enganyoses i controvertibles, i, sobretot, si l’assumpte principal és la llibertat d’expressió de la companyia teatral, llavors per què la gran part de l’espectacle és ocupada per la història ibseniana del balneari amenaçat per aigües contaminades? La força del text d’Ibsen rau en el fet que els personatges donen inicialment el seu suport al protagonista, en el nom de la veritat, i que però canvien radicalment d’idea a mesura que s’adonen que els seus interessos es veuran perjudicats. En la versió de Rigola, suposo que s’ha volgut deixar aquesta tasca al públic, tanmateix l’experiment no sembla funcionar. L’obra es presenta com una barreja entre debat i espectacle - per exemple a la sala els llum romanen encesos durant tota la funció - però aquesta tàctica no marxa bé. En primer lloc el públic pot intervenir només en ocasions puntuals i, secundàriament, quan es dona el cas, ho fa amb modalitats i tons calmats i educats, ben lluny de la intensitat expressada en l’obra original.
El propòsit de traslladar el tema del conflicte d’interessos a l’època actual podria efectivament funcionar, però aquesta transformació es queda a mitges: es dona la idea que Rigola no hagi sabut aprofitar del tot el potencial del guió ibsenià ni sortir-ne completament. És veritat que l’espectacle empenya a reflexionar sobre els temes de la democràcia, la llibertat d’expressió i el sufragi universal, però això no compensa la posada en escena confusionària ni la interpretació plana, que no emociona. En tota la funció només hi ha un intent de connectar amb l’emotivitat del públic: el final. És massa tard: sona fora de lloc i lliga poc amb la resta de l’espectacle.
En definitiva, malgrat la importància i actualitat dels arguments tractats, la versió de Alex Rigola de Un enemigo del pueblo grinyola en més d’un aspecte. La idea general és que els creadors, malauradament, no han sabut complir els seus plantejaments inicials ni satisfer les expectatives del públic.
Lucia Gusmaroli
@lucia_sin_tilde
