La Treva

informació obra



Intèrprets:
Clara Segura, Ramon Madaula, David Selvas, Mima Riera
Traducció:
Cristina Genebat
Escenografia:
Cesc Calafell
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Paula Ayuso
Producció:
La Brutal, La Villarroel, Bitó Produccions
Autor:
Proyecto Azul
Direcció:
Paula Ribó
Sinopsi:

Any 2009. Els Estats Units han envaït l’Iraq des del 2003. La Guerra continua. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna de l’Iraq al seu apartament, a Brooklyn. Ha resultat greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte. L’acompanya el James, també reporter de guerra, que després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte, ha hagut de tornar-hi a buscar la seva dona. Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides.

La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova nòvia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva per a que cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida.

Julio Manrique, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2016

Mima Riera, finalista en la categoria d'actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Ramon Madaula, finalista en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Crítica: La Treva

02/11/2017

Esclat emocional

per Lucia Gusmaroli

La treva Teatre municipal de Girona, 21 d’octubre de 2017 [caption id="attachment_934" align="aligncenter" width="347"] © Felipe Mena[/caption]

L’escenografia representa l’interior d’un pis de Brooklyn. Sarah i James (Clara Segura i David Selvas) tornen a casa després d’un llarg viatge. Ella és fotoperiodista de guerra: l’esclat d’una bomba durant una missió a l’Iraq l’ha ferit greument a una cama i li ha deixat unes cicatrius a la cara. Ell, que l’acompanya com a periodista independent, les marques de la guerra les duu a la psique, ja que s’està recuperant d’un trastorn per estrès posttraumàtic. La parella es veu obligada a transcórrer un temps de repòs – una treva – lluny dels horrors de la guerra. Poc després d’haver tornat, els dos reben una visita de Richard (Ramon Madaula), amic i editor, acompanyat de Mandy (Mima Riera), la seva nova xicota, ingènua i molt més jove que ell. Els diàlegs entre els quatre i la comparació amb una parella tan diferent fan que Sara i James qüestionin tot el que havien donat per descomptat fins a aquell moment, generant dubtes sobre els objectius i les prioritats dels dos, com a individus i com a parella.

Com altres espectacles proposats a Temporada Alta enguany, tal i com El color de la llum i Un tret al cap, aquesta obra es desenvolupa al voltant de l’ofici del periodista. La treva, però, va més enllà: no només presenta a l’espectador unes reflexions sobre l’exercici de la professió, sinó que també engega un debat deixant moltes preguntes obertes. La subtil separació entre vocació i necessitat, la funció social del fotoperiodisme, l’efecte “dessensibilitzant i catàrtic” provocat per la brutalitat, el difícil equilibri familiar de qui consagra la vida a una feina tant perillosa: enmig de l’atmosfera majoritàriament còmica que caracteritza la primera part de la obra, aquestes reflexions colpegen el públic de sobte i, una vegada acabat l’espectacle, l’acompanyen a casa.

El que més s’aprecia d’aquesta obra és l’honestedat: cauen les màscares d’herois, la presumpta superioritat moral de Sara per comparació al personatge de Mandy perd significat al llarg de l’espectacle i es desvela el caire més humà dels personatges en una varietat de matisos. No sorprèn que Donald Margulies, dramaturg estatunidenc, hagi triomfat a Broadway amb aquesta peça, titulada Time stands still en versió original. Un text ja interessant per la temàtica, en aquest cas complementat per la traducció exceŀlent de Cristina Genebat i pel treball magnífic de Julio Manrique, director d’aquesta producció. Destacable la complicitat entre els actors, que aconsegueixen actuar amb harmonia fins en els moments més dramatics i confusos, quan les veus es sobreposen. Una interpretació excepcional i convincent, en la qual brilla Clara Segura commovent el públic.

PD: Una raó més per anar a veure aquest espectacle? Hi ha banda sonora! La podeu escoltar aquí.

Lucia Gusmaroli