La Treva

informació obra



Intèrprets:
Clara Segura, Ramon Madaula, David Selvas, Mima Riera
Traducció:
Cristina Genebat
Escenografia:
Cesc Calafell
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Paula Ayuso
Producció:
La Brutal, La Villarroel, Bitó Produccions
Autor:
Proyecto Azul
Direcció:
Paula Ribó
Sinopsi:

Any 2009. Els Estats Units han envaït l’Iraq des del 2003. La Guerra continua. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna de l’Iraq al seu apartament, a Brooklyn. Ha resultat greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte. L’acompanya el James, també reporter de guerra, que després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte, ha hagut de tornar-hi a buscar la seva dona. Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides.

La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova nòvia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva per a que cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida.

Julio Manrique, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2016

Mima Riera, finalista en la categoria d'actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Ramon Madaula, finalista en la categoria d'actor de repartiment. Premis de la Crítica 2016

Crítica: La Treva

04/11/2017

La treva que els va portar a la crisi

per Lúa Campos

La treva Teatre municipal de Girona, 21 d'octubre de 2017

La treva comença amb la tornada a casa de la Sarah i en James després de sis setmanes a la guerra. Una parella que es complementa, mentre ella és fotoperiodista, ell escriu i descriu la guerra i l’horror. Porten tota la vida a la trinxera i ara, que han de tornar a casa i, han de quedar-s’hi durant un temps per tal que la Sarah es recuperi d’una explosió, sorgeixen les preguntes i les veritats. I sense adonar-se, en un moment aparent de treva, comencen una guerra a casa.

L’obra fa una crítica al periodisme i a la societat capitalista, del que anomenem primer món, des de diversos angles: com el periodisme no inverteix en bones històries si no venen; des del cinema anomenant títols com La invasión de los ladrones de cuerpos; com occident es creu capaç d’ajudar al món amb un sol clic i una queixa mal feta, per després oblidar-ho i seguir com si res amb la vida i, posant en dubte la feina i l’objectiu d’un fotoperiodista, ajudar la víctima o treure una foto per tal de que la resta del món sàpiga el que passa?

Però aquesta crítica queda enlluernada per les relacions de parella, tant la dels protagonistes, que ens mostra com la maduresa canvia o enforteix els teus objectius, com la dels seus amics. Fins al punt on l’espectador pot arribar a dubtar què és allò realment important.

Tot encarat amb quatre personatges que podrien ser reals i són creïbles. Una barreja de drama amb humor irònic de situacions que podrien passar-nos a qualsevol i, amb una escenografia exquisita. Una Clara Segura, segura, que viu amb l’horror però no hi conviu com feia a Incendis, un David Selvas enamorat, que encarna perfectament la crisi dels 40, un Ramon Madaula que destil•la diversió i una Mima Riera, riallera, que evoluciona amb el text. En definitiva, una bona idea que queda enlluernada pel context.

Lúa Campos