Sfumato. Llum de fideu

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Vivim envoltades de persones i altres éssers vius. Fins a quin punt ens concerneix el seu dolor? Per què prenem en consideració unes vides i unes altres no? Quins límits té l’empatia i per què? És possible ampliar el marc de les vides que ens importen?

Sfumato és la temptativa d’obrir escletxes entre categories massa ben definides, l’intent de dissoldre els seus límits, difuminar-los, per a què hi puguin començar a circular simpaties, cures, solidaritats…


Ens agrada dir que Llum de Fideu fa teatre translúcid, perquè de les coses de què parlem en deixem passar només la llum. Això no sabem ben bé què vol dir… però alguns intents d’explicar-ho serien: que busquem fer un teatre nu i essencial; que apel·lem al sentit màgic de les coses, a l’obertura d’espais on la mirada es desubica i on es desperta la possibilitat del impossible; que no volem oferir una versió completa i tancada de la realitat; i que apostem per la creació d’experiències que transformin a l’espectador des de la vivència, des d’allò que justament no pot ser dit amb paraules.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Sfumato. Llum de fideu

17/04/2024

Fauna urbana feta poesia

per Martí Rossell Pelfort

Fotografia: Mireia Guilella / Mostra Igualada

Sfumato

Estació Vella (Mostra Igualada), 12 d'abril de 2024


La poeta Maria Mercè Marçal va dir "Una dona sense un home és com un peix sense bicicleta". La frase, habitual reivindicació de la lluita feminista, encaixa com anell al dit a una escena de Sfumato. Un peix amb faldilla va amb bicicleta. S'atura buscant aigua per a la seva peixera. Sembla absurd, però hi connectes. Genera més empatia de la que solem tenir com a humans amb la resta d'éssers vius. Sentir-se sol, abandonar, cuidar-se, ser comunitat. Potser no som tan diferents dels coloms, ni dels peixos, ni de les plantes.

Ja fa uns anys que la companyia Llum de fideu volta amb Sfumato (assajant per la caiguda dels contorns), però a cada municipi hi ha novetats. Els espectadors que, com jo, en gaudíem per primera vegada a Mostra Igualada, vam meravellar-nos de la immensa capacitat per transformar l'espai urbà en terreny on fer aflorar poesia surrealista. Aquells espais que sempre t'han resultat de pas, buits, sense ànima, es converteixen en escenari emocional per a l'empatia total amb l'altre. Fins a esdevenir gairebé un manifest a favor de les cures per aquelles vides properes que, sovint, ens són llunyanes.

Els mecanismes per abordar la problemàtica que plantegen són diversos. Les escenes transcorren sense pressa. Assistim, voyeurs, a fragments de ciutat que ignorem i que, sota la mirada dels Llum de fideu, transformen. En la personificació dels animals, en l'animalització de les persones. En els quadres poètics que conviden a abraçar la natura. En els quadres patètics que ens assenyalen com a humans. En els espais que evidencien els fracassos com a comunitat. Tot sembla aparentment gratuït i, a l'hora de la veritat, res ho és. Fixar-se en la inutilitat, en els cossos que no serveixen de res, mai havia servit de tant.

No els calen etiquetes: teatre, dansa, teatre de carrer, teatre familiar, teatre d'objectes, teatre físic, teatre visual? Teatre en majúscules. Perquè què és el teatre sinó veure's reflectit en escena, meravellar-se i emocionar-se? I que, en acabar el passeig, tot s'esfumi, els cossos desapareguin, els missatges quedin i l'espectador, incòmode, es pregunti si som uns animals.


Martí Rossell Pelfort