Sfumato. Llum de fideu

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Vivim envoltades de persones i altres éssers vius. Fins a quin punt ens concerneix el seu dolor? Per què prenem en consideració unes vides i unes altres no? Quins límits té l’empatia i per què? És possible ampliar el marc de les vides que ens importen?

Sfumato és la temptativa d’obrir escletxes entre categories massa ben definides, l’intent de dissoldre els seus límits, difuminar-los, per a què hi puguin començar a circular simpaties, cures, solidaritats…


Ens agrada dir que Llum de Fideu fa teatre translúcid, perquè de les coses de què parlem en deixem passar només la llum. Això no sabem ben bé què vol dir… però alguns intents d’explicar-ho serien: que busquem fer un teatre nu i essencial; que apel·lem al sentit màgic de les coses, a l’obertura d’espais on la mirada es desubica i on es desperta la possibilitat del impossible; que no volem oferir una versió completa i tancada de la realitat; i que apostem per la creació d’experiències que transformin a l’espectador des de la vivència, des d’allò que justament no pot ser dit amb paraules.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Sfumato. Llum de fideu

23/04/2024

Glu, Glu, Glu...?

per Erola Albesa Solsona

Fotografia: Erola Albesa Solsona


Sfumato (assajant per la caiguda dels contorns)

Estació Vella (Mostra Igualada), 13 d'abril de 2024


Una setmana després de veure Sfumato, encara hi penso quan veig coloms. Em retornen les imatges dins del cap. Coloms que ballen. Peixos que van amb bicicleta. Plantes que fugen. Un gran inventari de personatges mimetitzats en el que és un intent d’oasi de verd dintre d’Igualada. La companyia Llum de Fideu ens proposa un seguit d’escenes que fluctuen entre la poesia i el surrealisme (o potser totes dues coses?) i que ens generen una connexió especial amb els seus personatges. 

Persones que són coloms. Coloms que són persones. Persones que cuiden a coloms. Coloms que cuiden a persones. On són els límits? Què ens separa del comportament dels coloms, els peixos o les plantes? Som més o menys “humans” que aquests éssers (i molts altres)? Sfumato (assajant per la caiguda dels contorns) ens convida a mirar una mica més enllà i observar un entorn urbà amb altres ulls. Les imatges que s’hi formen són tant extravagants i boniques com potents i reflexives. 

És una obra plantejada per a tots els públics que ofereix capes de lectura i interpretació que es poden adaptar a la visió de persones de totes les edats: les simples imatges que s’hi formen tenen força en si mateixes, però, si s’hi rasca una mica, també s’hi troben preguntes sobre món que ens envolta i sobre com ens hi relacionem.


Erola Albesa Solsona