Els miserables
Teatre Tantarantana, 13 de juliol de 2024
Tard o d’hora havia de passar. Alguns han manifestat la seva sorpresa davant dels fets. D’altres ens ho vèiem venir d’una hora enfora. Miquel Mas i Fiol ha protagonitzat al Teatre Tantarantana, durant aquestes últimes setmanes, una sèrie d’escenes d’una profunda baixesa humana. El director i dramaturg de Sa Casa Blanca és Director Resident al Tantarantana des de 2022 –¿algú sap quan li acaba la residència?–, centre que ha convertit en la seva sala de tortura particular. En donen testimoni l’actriu Mel Salvatierra i Lluís Oliver, que es van veure obligats a abandonar la companyia pel maltractament psicològic que rebien per part de Miquel Mas i Fiol. De l’equip d’intèrprets només ha romàs Gerard Franch. No hem aconseguit el seu testimoni, ens temem que el teatre no li permet de fer declaracions. Preparin-se, que aquesta serà una crítica feixuga…
Els Miserables converteix el Tantarantana en un teatre de tercera regional: l’infatigable Gerard Franch defensa tots els personatges del musical ell sol, passejant-se enmig d’un escenari a mig muntar. La peça desperta veritable compassió, no tant pel contingut de l’espectacle –que Mas ha manllevat de Víctor Hugo, que no veurà un sol duro de l’espectacle–, sinó per l’excels virtuosisme de l’actor. Franch és capaç de sostenir per si mateix la peça, defensant la precària convenció amb dents i ungles: un veritable home-orquestra. No hi ha registre que se li resisteixi. Però fins i tot els millors tenen límits… i Miquel Mas i Fiol s’encarrega de travessar-los.
Algú hauria de fer alguna cosa… Franch es veu col·lapsat… Salvatierra i Oliver irrompen a la sala. ¿Qui els ha deixat passar? ¡Es cancel·la la funció! Do you hear the people sing? ¡Ha començat la revolució! ¡VISCA LA REVOLUCIÓ! ¡PER LA CAUSA! ¡VISCA LA CAUSA! … Un moment, un moment… ¿algú d’aquí sap com es fa la revolució? Comença, ara sí, Els Miserables.
Per qui encara estigui marejat per la malmenada: ja es pot anar acostumant. La grandíssima virtut d’aquest espectacle és el seu nervi: un dinamisme que ens fa anar d’aquí a allà i d’allà a aquí. Aquesta frenesia és moneda de doble cara: per una banda, neix del grandíssim entusiasme dels revoltats –amb qui estem des del primer moment– però, per altra banda, no deixa de ser una acurada representació del que se’n podria dir “generació TikTok”. Els protagonistes no són capaços de sostenir una mateixa proposta durant més de trenta segons. Els tres intèrprets personifiquen a la perfecció el dèficit d’atenció i la impotència. Se’ls ha de reconèixer una feina impecable, un domini del miquelmasisme –així en podem dir de l’estil histriònic, còmic i absurd del director– que brilla durant tota l’obra. Però no es veuen magres de recursos: l’escenògrafa Mireia Sintes i la figurinista Júlia López i Melià els brinden un amplíssim repertori d’elements per a fer la revolució: banderes, bidons, totxos, etc. Però els protagonistes no se’n surten… ¿Per què?
La teoria està clara; escriu Albert Camus: “L’esclau, a l’instant de rebutjar l’ordre humiliant del seu superior, rebutja al mateix temps l’estat d’esclau”[1]. Han rebutjat les ordres del director. Aleshores, ¿com és que costa tant? La consigna no pot ser més clara: ¡Foc al torturador del Tantarantana! A L’homme revolté de Camus s’afirma que la protesta és la primera condició per a la revolta. La protesta ens farà lliures… ¡Hem protestat! … ¿Per què no ens sentim lliures? La crítica no pot estar més ben servida: Els Miserables posa en dubte l’abast de les nostres protestes. Miquel Mas ens para una trampa amb el seu personatge de director dèspota. Ens fa creure que en una il·lusió, en allò que els mallorquins diem: “mort es ca, morta sa ràbia”. I no és ver. Matem al director dèspota, però segueix havent-hi precarietat als teatres. Ens comprem la camiseta d’Open Arms, però se segueixen negant refugiats al Mediterrani. Compartim un post de Greenpeace, però el planeta se segueix escalfant. Cantem els remixos del Bella Ciao, però ningú recorda la Resistència Partisana…
“Jo només vull ser una persona normal…”, plora el pobre Càndid. La revolució no ha resultat tan bona de fer. Amb totxos de porexpan, no farem mal a ningú. Molt menys a l’helicòpter ex machina amb què Mas ens alliçona. Tot està per fer. Ens ho hem passat genial i tornem a casa sentint-nos una mica miserables. Ens deixem amb la mosca darrere l'orella: ¿serem capaços de fer la revolució? Ens deixen l'estiu per pensar-ho: tornaran a l'octubre. No us la perdeu per res del món.
Guillem Galmés Riera
@guillemgalmes_
[1] Camus, Albert (1978), El hombre rebelde, Luis Echávarri (trad.), Buenos Aires, Editorial Losada, p. 18.
