Fotografia: Roser Blanch (fotografia extreta de la web del Teatre Tantarantana)
Els miserables
Teatre Tantarantana, 11 d’octubre de 2024
Com construir una revolució en temps de constant canvi? Com manifestar el nostre esperit crític i el nostre inconformisme en un món que esdevé cada cop més distòpic, on sembla que res té sentit?
Aquestes preguntes apareixen, d'una forma o una altra, en la proposta que ens presenta Miquel Mas Fiol a Els miserables, adaptació satírica amb un format neovarietés del clàssic de Victor Hugo, i la part final de la seva ‘Trilogia de la Condició Mil·lenial’. Des de l'humor, la ràbia, amb els sentiments a flor de pell i amb ganes de cremar-ho tot, els actors Lluís Oliver Càndid o l’optimisme), Mel Salvatierra (Les penes del jove Werther) i Gerard Franch animen al públic a manifestar-se contra el director malvat, la precarietat del sector teatral i tot el que falla en la societat que ens ha tocat viure.
De forma molt intel·ligent, tots tres ens ensenyen les dificultats que hi trobem avui dia, com ha succeït al llarg de la història, per fer una revolució, com si aquesta es tractés d’una utopia llunyana impossible d’aconseguir. Perquè ja no es tracta només de com són de miserables les condicions del món del teatre. A mesura que avança l’obra, ens adonem que aquestes són només la punta de l’iceberg de tot el que està malament. S’ha de dir: tot està malament i actuem com si tot estigués bé.
Gerard Franch, últim actor en incorporar-se en la trilogia, ens endinsa d’una forma impressionant i còmica (i, potser, paròdica) a la trama del clàssic literari donant vida als personatges de la història de Victor Hugo, a través d’una nova, original i delirant adaptació de la composició musical que ens ofereix Pablo Ruz. La gran capacitat de donar vida a tants personatges alhora ens mostra, des del principi de l’espectacle, que per tal d’aconseguir els nostres somnis estem disposats a pagar qualsevol preu, encara que sigui trepitjant la nostra dignitat i oblidant en quines nefastes condicions es converteix una il·lusió en realitat. Per aquest motiu, la interrupció de Lluís Oliver i Mel Salvatierra ens retorna a les veritables intencions d’aquesta peça. La ràbia dels actors es contagia al públic en clau d'humor mostrant que, a pesar que cada vegada hi hagi més motius per iniciar la revolució, el sistema s'encarrega de posar-nos-ho cada cop més difícil. La fam revolucionària dels actors ens demostra que la revolució no apareix amb tanta facilitat, sinó que ens trobem en un constant camp d’entrebancs i de contradiccions, perquè la incertesa s'ha convertit en el pa de cada dia.
Els miserables de Mas Fiol és, en definitiva, un cop de realitat sobre els temps convulsos que vivim. Cada personatge, doncs, personifica i corporalitza la nostra fúria, però també la nostra confusió i dubitació; la nostra por i el nostre empresonament en un sistema que ens adorm en les comoditats diàries, com si aquesta es tractés d’una gàbia mental i els nostres pensaments fossin els seus presoners. D’aquesta manera, igual que l’obra original d’en Victor Hugo, aquesta incendiària versió pretén demostrar la necessitat de lluitar, de revolucionar-nos i de combatre les desigualtats que ens envolten.
Malgrat tot, hi ha esperança. És necessari recordar que, tal com deia Ursula K. Le Guin en Els desposseïts ([2018] 2022), som revolució. Aquesta no es crea, ni es produeix; sinó que s’és: «És en el vostre esperit o no és enlloc» (Le Guin, [2018] 2022, p. 332). Si bé sembla que cada cop tenim més entrebancs per unir-nos i sortir al carrer, el primer pas ja està fet. Sabem que alguna cosa no va bé, que ha de canviar. Ara toca unir les nostres forces, fer veure el nostre malestar i exposar que el sistema no funciona. No és un camí gens fàcil, però en Miquel Mas Fiol ens ho deixa clar: estem enfadats i no podem continuar així.
Carla Rodríguez Rojas
Le Guin, U. K. ([2018] 2022). Els desposseïts (B. Busquets, Trad.). (3ª edició). Raig Verd. (Original publicat per primer cop l’any 1974).
