Els miserables
Teatre Tantarantana
Enmig de milers d'obres mainstream i estímuls "de usar y tirar", el director i autor de l'obra Miquel Mas Fiol ens proposa un oasi en forma de barricada bevent de la mítica obra "Els Miserables" de Victor Hugo. Estrena així la tercera part d'una trilogia en què adapta de manera fresca clàssics de la literatura (les altres parts: Les Penes del Jove Werther i Càndid, o l'optimisme).
Mentre et prens una Estrella Galícia (important): freda (aquest serà l'únic SPOILER que us faré) la companyia t'introdueix en un teatre interactiu emprant una dinàmica molt ben trobada d'autoficció i metateatre. Però ara, seguint la línia del Miquel, deixem enrere els tecnicismes i parlem de, permeteu-me: LO BRUTAL, CATÀRTICA I NECESSÀRIA que és aquesta obra.
Emprant referències totalment populars com Queen, Ada Colau o Elphaba de WICKED (sí, en l'imaginari de Miquel Mas Fiol aquests personatges conviuen tan tranquil·lament), la companyia et fa totalment partícip de les seves satíriques i brillants ocurrències que vius entre riures, "WTFUCKS" i pels que som més sensibles i "intensitos", ho confesso, algun suspir emotiu de: "me pasa".
Els actors, amb una capacitat d'improvisació i escolta espectaculars, aconsegueixen fer-nos viure (trencant totalment la quarta paret) una combinació explosiva, brillant i alhora gustosa: reflexionar entre riures.
Però, remarco pels que sou fans dels Miserables: tranquils, no us quedareu sense sentir a l'Eponine, la dolça "Cosette/a" o el valent Marius. Tot i ser una sàtira esbojarrada del creatiu Mas Fiol la companyia ens permet gaudir de les veus prodigioses i personalitats inoblidables d'aquests personatges. Això sí, a la seva manera, és clar.
En aquest sentit, remarco especialment la virtuosa tècnica vocal de Gerard Franch i, la valentia i generositat amb les quals aborda la dificultat tècnica de les escenes sense sortir-se de l'imaginari ni la corporalitat dels personatges. Per altra banda, Mel Salvatierra ens encara amb la realitat amb la seva capacitat meravellosa de "deixar-se les entranyes a escena" exposant veritats incòmodes amb una força i energia desbordants. La seva veu i les idees que exposava tenien una direcció totalment precisa i fulminant. Brava! Lluis Oliver ens (o almenys em) toca la fibra sensible amb la seva admirable capacitat d'accedir com a intèrpret a la tendresa entre els estímuls tant caòtics (com brillants) i incendiaris d'una sàtira com aquesta. Aconsegueix fer conviure ambdós registres d'una manera molt especial.
I col·lectivament destaco la seva capacitat d'improvisació, joc i, remarco, absoluta escolta per aprofitar qualsevol estímul inesperat del públic o de si mateixos per fer créixer l'obra encara més i fer-nos sentir encara més interpel·lats. Abraçant la contradicció, l'error, etc. Com a part de la nostra humanitat i utilitzant-ho teatralment com una benzina poderosa que, si se li dona espai de manera honesta, aconsegueix fer brillar molt més l'obra. I ells li foten gas a tot el que troben amb una generositat i presència espectaculars! Bravo!
El talent dels intèrprets, la genialitat creativa de Miquel Mas Fiol i de tot l'equip, destacant també la capacitat d'improvisació i escolta del tècnic, que juga amb diversos efectes traspassant també la quarta paret, són culpables de fer-nos aixecar de la butaca no només per aplaudir la seva entrega i talent, sinó també per sortir a lluitar o almenys reflexionar per un món millor.
Com seria muntar una revolta en pler segle XXI? Com ens ho fem nosaltres, des de llocs privilegiats, alguns més que altres, per fer front a les injustícies? Es pot ser valent i deixar enrere la hipocresia sense deixar de banda la comoditat?
Si voleu una muntanya russa d'emocions i gags divertidíssims on reflexionar una estona: aneu a veure'ls al Tantarantana a l'octubre!
Júlia Gil
@juuuuliagil
