Núria Espert i Lluís Pasqual tornen a Federico García Lorca. Tornen a les paraules del poeta i dramaturg més important de les seves trajectòries professionals. Després de triomfar a Madrid, Buenos Aires o Montevideo, arriben al Temporada Alta amb un espectacle creat a partir del popular Romancero gitano. Un poemari que evoca les arrels, l’origen del seu autor. Un mapa d’Andalusia. Un llibre antipintoresc, antifolklòric i antiflamenc que ara tornarà a cobrar vida a través de la veu i la presència de Núria Espert i la minimalista posada en escena de Pasqual, dues de les grans figures del teatre català.
Romancero gitanoTeatre Municipal de Girona, 17 de novembre de 2019
Fotografia: Esteban Cobo
Divuit romanços componen el poemari de Federico García Lorca que es va publicar l’any 1928 sota el nom de Primerromancero gitano. Anys més tard, l’escriptor va seleccionar uns quants poemes de la compilació i va fer una conferència-recital per parlar de l’obra. La seva no pretenia ser una lliçó ex cathedra del poemari, sinó una aproximació sincera per partida doble: a l’origen de cada poema en particular i a la seva concepció total del llibre. És precisament gràcies a aquesta voluntat reeixida que ha estat possible transformar, ara, aquesta relíquia en peça teatral. Acostumats a veure’l als escenaris com a dramaturg, tenim l’ocasió de sentir-lo com a poeta. A la sala, sensació d’eixamplament del reducte de lectors de poesia.
L’adaptació de Lluís Pasqual, interpretada per Núria Espert, segueix el fil conductor d’aquesta conferencia-recital, i hi afegeix aproximacions vitals que ha tingut Espert amb l’obra lorquiana. Els admiradors del poeta som morbosos i ens el volem fer nostre. És una sort poder saber què deia el granadí de la seva poesia, i un encert haver fet servir aquest material per compassar els poemes del Romancero dalt de l’escenari. Soliloquis entre poemes ens fan topar amb vivències de Lorca i amb vivències d’Espert, amb un Lorca parlant de la seva poesia i amb una Espert parlant de Lorca.
Núria Espert ha estat en contacte amb l’obra de García Lorca durant tota la vida, i aquesta intimitat que ha teixit amb la veu del poeta es fa notòria. L’actriu no només interpreta, també aconsegueix fer aparèixer imatges dels espectres que habiten les paraules i els versos que recita. Hi ha factors, com ara la trajectòria o la confiança dels intèrprets, que poden ser positius, per exemple, per aportar certa distensió a l’atmosfera del teatre. Tanmateix, he de dir que, a l’obra, aquests factors treuen el cap en forma de deixatament excessiu.
Del més important, poca cosa us en puc dir. Hi trobareu paisatges sense decorat, Soledat Montoya i San Gabriel, guàrdies civils i rius de sang, llunes i rius de plata, Andalusia i precs. A l’escena hi ha vermells i negres i música de Paco Ibáñez. Per gaudir-la només cal tenir present una cosa: la cultura gitana. I no parlo, consti, de flamenc ni de folklore. Amb el desenvolupament rítmic i fonètic de la lírica i amb el vessant narratiu del romanç, Romancero gitano és un poemari rodó que val la pena sentir recitat. Els poemes solts tenen esperit autònom i protagonistes comuns: la soledat, la Pena, la mort i, com diu Espert, l’amor. Jo hi afegeixo l’ànsia, és a dir, inquietud angoixosa i desig vehement. Sí, tot romanços, però romanços dels bons.
