Romancero gitano

informació obra



Autor:
Federico García Lorca
Direcció:
Lluís Pasqual
Intèrprets:
Nuria Espert
Il·luminació:
Pascal Mérat
So:
Roc Mateu
Sinopsi:

Núria Espert i Lluís Pasqual tornen a Federico García Lorca. Tornen a les paraules del poeta i dramaturg més important de les seves trajectòries professionals. Després de triomfar a Madrid, Buenos Aires o Montevideo, arriben al Temporada Alta amb un espectacle creat a partir del popular Romancero gitano. Un poemari que evoca les arrels, l’origen del seu autor. Un mapa d’Andalusia. Un llibre antipintoresc, antifolklòric i antiflamenc que ara tornarà a cobrar vida a través de la veu i la presència de Núria Espert i la minimalista posada en escena de Pasqual, dues de les grans figures del teatre català.

Crítica: Romancero gitano

25/11/2019

Un misteri de paraules

per Aniol Costa-Pau

Romancero gitanoTeatre Municipal de Girona, 17 de novembre de 2019

Fotografia: Ros Ribas

Per a Federico García Lorca, la lectura en públic dels seus poemes era una qüestió indispensable per experimentar, comprendre i escriure els seus versos. Partint d’aquesta premissa, l’actriu catalana Núria Espert, dirigida per Lluís Pasqual, puja dalt l’escenari per recitar ella sola el Romancero gitano, una obra que s’estrena a Catalunya dins la programació del Festival Temporada Alta. Espert diu els versos del poeta incorporant i intercalant notes i comentaris sobre la lectura que el mateix Lorca va escriure i també altres línies escrites per Pasqual.

“Por el olivar venían, bronce y sueño, los gitanos. Las cabezas levantadas y los ojos entornados." (Romance de la luna, luna)

Amb una tímida escenografia –set butaques de teatre–  y una càlida il·luminació, Espert es dirigeix sola i cara a cara al públic. Evidentment, l’actriu no disposa de l’energia que ha lluït al llarg de tota la seva dilatada carrera, però igualment és capaç d’assolir una gran força dramàtica. Als seus 84 anys, Espert compensa les limitacions inevitables de l’edat amb una interpretació plena de naturalitat i tendresa, una dicció perfecta i una declamació teatral, que creen una comunió íntima i personal amb el públic, enlluernat per l’actriu i el poeta. De fet, no és estrany que s’hagi escollit per a aquest projecte una intèrpret que va viure de prop els temps dels què parla Lorca i que ha crescut amb els seus poemes, com molts espectadors de la sala que xiuxiuejaven en silenci i de memòria alguns versos del poeta.

"-Señores guardias civiles; aquí pasó lo de siempre. Han muerto cuatro romanos y cinco cartagineses." (Reyerta)

Entre fragment i fragment, Espert parla del poeta, la seva obra i també d’ella mateixa. Posa esment en què Romancero gitano és un text aparentment senzill i accessible, però a la vegada amaga veritats i sentits impenetrables. Tanmateix, el geni de Lorca provoca que els versos atrapin i colpeixin lectors i oients, encara que aquests no siguin capaços d’explicar en paraules de què parlen; i, en efecte, tampoc ho sabria fer Lorca. Romancero gitano és un misteri de paraules embruixades que parla d’una Espanya fonda i ancorada en el temps, tant llunyana i pròxima a la vegada, que també amaga secrets i moments de gran bellesa i emoció.

"Verde que te quiero verde.Bajo la luna gitana,las cosas la están mirandoy ella no puede mirarlas."(Romance sonámbulo)

Lorca, malgrat les aparences, era un home ple de pors i angoixes, que transmetia en les seves obres sempre a través de la veu dels personatges femenins. Una de les actrius amb qui més connectà va ser Margarita Xirgu, gran dona de teatre, de qui Espert, tot i no haver-la vist mai en un escenari, es reconeix com a alumna i hereva. I és que Espert també és una dona de teatre majúscula, encara capaç d’emocionar un públic que va acabar dempeus. Lorca és un poeta que ha acompanyat tota una generació i també convoca nous lectors, ja que la seva qualitat literària no s’esgota i parla d’alguna cosa que encara avui retorna sorollosament.

"la muchedumbre de martillo, de violín o de nube, ha de gritar aunque le estrellen los sesos en el muro, ha de gritar frente a las cúpulas, ha de gritar loca de fuego, ha de gritar loca de nieve, ha de gritar con la cabeza llena de excremento, ha de gritar como todas las noches juntas, ha de gritar con voz tan desgarrada hasta que las ciudades tiemblen como niñas y rompan las prisiones del aceite y la música. Porque queremos el pan nuestro de cada día, flor de aliso y perenne ternura desgranada, porque queremos que se cumpla la voluntad de la Tierraque da sus frutos para todos.”(Poeta en Nueva York, Grito hacia Roma)

Aniol Costa-Pau@AniolCostaPau