# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari

informació obra



Dramatúrgia:
Juana Dolores
Direcció:
Juana Dolores
Intèrprets:
Juana Dolores
Sinopsi:

# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * és un solo performatiu que a partir de la descontextualització de la ideologia, la simbologia i la terminologia marxistes-leninistes, exhibeix el dolor de l’individu enfront la comunitat com un desig de ser sexualitzat socialment i culturalment, com una confessió, com una declaració d’amor.

«No creo en justificaciones. Justificarse es de cobardes y de traidores. Me esfuerzo para seguir sospechando el bosque – allí, a lo lejos / desde los andamios. Sin embargo, un viento dorado y mis pies titubean / y mi lengua titubea / y mi orgullo titubea: mi estúpido desequilibrio precipitándome contra la ideología que me sostiene.»

Juana Dolores (1992, El Prat de Llobregat), filla d’immigrants andalusos a Catalunya. És fundadora i coordinadora de l’artefacte cibernètic @HYBRIS.VIRAL en el què, juntament amb l’artista Sandy Moldavia, desenvolupa pràctiques curatorials en l’era del post-internet. # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * (2019-2020) és la seva primera peça teatral i actualment està treballant en la segona, * HIT ME IF I’M PRETTY * o Vladimir Maiakovski es va suïcidar per amor (2020-2021). També reflexiona sobre els límits del vídeo i la poesia, com es pot apreciar a la seva última peça audiovisual LIMPIEZA (2020). Enguany, ha rebut el 56è premi de poesia catalana Amadeu Oller pel seu poemari Bijuteria.


Crítica: # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari

23/11/2021

Juana Dolores, la diva

per Novaveu

Primera crítica de l'Anna Llosas

#JUANA DOLORES#, *massa diva per a un moviment assembleari*
Sala La Planeta, Temporada Alta, 24 d'octubre de 2021

És molt difícil fer una crítica quan ja t'han engegat a la merda abans que la facis. Juana Dolores engega a la merda la crítica i a diverses coses més durant la seva performance "Juana Dolores: massa diva per un moviment assembleari" Vol que l'estimin, o això diu durant l'obra, però sembla que no li agrada que parlin d'ella. I això que dóna temes de què parlar.

Acollint-se al dret de provocar que va decretar Passolini, fa rodar caps, un darrere l'altre. A vegades costa diferenciar què està engegant a la merda per pura protecció personal o què forma part de l'obra, on s'explora la sublimitat del gest per arribar a l'Art. I aquest gest pot ser una cosa desagradable en si mateixa, es juga molt amb la incomoditat. Partint d'accions performàtiques crea imatges molt interessants, que penetren al cervell. O com diu ella sobre Stalin, a qui podem redimir per la metàfora, s'atreveix a fer-ho tot en nom de la metàfora. "La metafora follándose la gran nación de los ubicados". La metàfora més ofensiva, més descarnada, més absoluta. Aquesta és la base de la seva actuació. Provocar és un dret, i ofendre's o sentir fàstic una reacció petit-burgesa. Amb aquesta premissa fa les divisions del seu públic, que queda catalogat en funció de les seves reaccions. Però quedar-se amb la provocació és no aprofundir gaire en l'obra, que té molts altres discursos. L'altre dia la poetessa va penjar a twitter aquesta cita de Lorca, que crec que serveix molt per entendre què vol aconseguir amb la seva funció.

«El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse, habla y grita, llora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vean los huesos, la sangre».

Aquest és l'aixopluc de l'obra de Juana Dolores, rica en referents que, o se sobreentenen o s'hi han integrat explícitament. L'autora es posa el vestit de poesia, i fa sentir la seva desesperació, que no només és la seva. És el dolor de la Marylin Monroe. El dolor de la immigració i el dels desarrelats. El dolor carnal d'un cos que és com "un vestit vermell en un bosc". El dolor de qui anhela ser estimat. I amb tot, a través del personatge, s'entreveu el crit de dolor de l'autora, que vol ser entesa i no només contemplada, que desitja mantenir converses enlloc que es parli d'ella. Una autora atrevida que s'exposa i que es defensa de la crítica com a reacció de protecció, per què és una obra indiscutiblement personal, on es despulla de tantes maneres que porta a la confusió del personatge amb la persona que l'ha creat, i això porta a fer que se la critiqui només a ella.

I amb tot, costa a vegades diferenciar-les. Si seguim els passos de Holden Caufield per fer crítica de la manera més personal, diu que saps que t'ha agradat un llibre quan vols parlar per telèfon amb l'autor. Em pregunto què deu voler dir quan has acabat de veure una obra i el que tens ganes de fer és abraçar-ne l'autora, preguntar-li si li va tot bé, i anar amb ella a fer una xocolata desfeta ben reconfortant.

Anna Llosas