Loco amoris

Teatre

informació obra


Autoria:
Pablo Macho
Intèrprets:
Pablo Macho, Emma Arquillué
Direcció:
Pau Roca
Sinopsi:

L’amor no és un estat. És un lloc. Enamorar-se és trobar-se, és coincidir en aquest lloc. I sona abstracte, però és un lloc concret que no habites tu, sinó que t’habita, que s’obre dins teu. Per això ens sentim tan grans quan ens enamorem. I a la vegada tan petits. Perquè sents que et treu de tu. Perquè d’alguna manera entres al lloc que s’ha obert dins l’altre. I és un lloc que desconeixes totalment. Per això dona tant vertigen. Aquesta sensació a l’estómac, que alguns li diuen “papallones”, és vertigen davant la immensitat d’un lloc desconegut. D’alguna manera som la suma de totes les persones que hem estimat, no? El lloc de l’amor som nosaltres.

LOCO AMORIS (‘el lloc de l’amor’ en llatí) sorgeix d’un impuls creatiu arrel de la nostra experiència com a parella: una relació a distància. Partint d’aquesta situació concreta cada cop més comuna, aquest projecte obre la reflexió cap a un lloc tan ampli i extens com és l’amor en una de les seves infinites formes.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Loco amoris

30/11/2022

La ceguesa de l'amor

per Joana Jané Tarragó

Loco Amoris
Sala La Planeta (Temporada Alta), 22 d'octubre 2022

L’actualitat dels vincles afectius és complexa en la nova actualitat virtual. Aquesta ens permet estar juntes i, alhora, a distància. L’obra posa sobre la taula les dificultats de la vivència personal d’una relació monògama. Tanmateix, ho fa des dels límits de la hetero-normativitat, seguint els tòpics de l’amor romàntic. La idealització de l’amor, dels conflictes i de la seva superació exitosa. Segurament la relació se sosté perquè l’amor és cec i fa que ens sigui igual la distància. Em pregunto, però, si algú del públic s’ha plantejat també la ceguesa de la monogàmia normativa. El caràcter reflexiu de la relació no és garantia d’arribar a una situació en condicions d’igualtat per ambdós membres de la parella. Quina influència hi juga aquí el patriarcat i els models de família?

La dificultat de portar a escena una vivència personal i de compartir la intimitat fan que la interpretació de l’obra adopti una dimensió emocional i honesta. El teatre és sovint transmissor unidireccional d’idees, i per això cal pensar en el missatge com a oportunitat per obrir la mirada a un debat més extens. Cal evitar la ceguesa que l’amor i el patriarcat ens fan creure tan idealment.

Joana Jané Tarragó