Primera crítica del Martí Abril Vicario
Loco amoris
Sala La Planeta, Temporada Alta
Tothom ha patit estimant. Tots hem passat per situacions i sensacions desagradables que ens han llevat la son. Moments que ens han descobert – o creat – noves inseguretats. Costa d’entendre que estimar pugui fer mal.
Loco Amoris, “El lloc de l’Amor”, és una atrevida proposta de Pablo Macho Otero, autor i intèrpret, que revela les entranyes de la seva pròpia relació amb Emma Arquillué, també intèrpret en la mateixa obra. Agosarada perquè no tothom seria capaç de despullar-se així davant d’un públic desconegut: reconèixer-se gelós a un mateix, irracional i tossut. Sempre, davant dels amics i confidents, ens justifiquem. Busquem mil excuses per les inseguretats, a l’enveja i a l’orgull, però rares vegades anem a l’arrel.
Ells, en canvi, els personatges interpretats per actors que fan d’ells mateixos, es mostren desprotegits. Només amb una austera escenografia feta de flors del color de la tardor clavades en plataformes de porexpan. Aquesta escenografia complia la funció de generar un ambient “bucòlic però incòmode”, tal com pretenia l’escenògrafa. Amb només aquests decorats acompanyats de l’adient joc de llums i d’una fabulosa interpretació, passegen el públic per París, pels seus pisos d’estudiants i per diverses festes i discoteques.
L’argument en si és senzill, totalment costumista: una parella que ha de sobreviure la distància perquè ell va d’Erasmus a París. Una situació que a tots els universitaris ens és familiar, ja sigui directament o indirecta. La història, però, malgrat que ens pugui semblar d’allò més típica i convencional, amaga moltes reflexions. Fins i tot més de les que pretenien els protagonistes de la història original, autors de l’autoficció. Farcida de reflexions sobre l’Amor, de Plató a Lacan, l’obra – la parella – va construint la seva pròpia concepció. Aquella que els permet estar junts de la forma que volen i quan volen. Probablement, l’Amor és més això, que no pas un dogma.
Aquest procés de construcció i d’aprenentatge és intermitent i, malauradament, dolorós. En la distància la responsabilitat afectiva i l’esforç comunicatiu adopten una especial importància. Un percep una trucada com una cita, l’altra, com una mera conversa. Aquest exemple transcendeix a tota la relació: els dos membres l’entenen de formes diferents. És en un context de confusió quan es plantegen, tímidament, explorar més enllà de la normativa exclusivitat sexoafectiva. Així i tot, deixen volar l’ocell només dins la gàbia.
En l’intent de la “relació oberta” es manifesten totes les cares de la monogàmia com a sistema imposat. En primer lloc, es permeten mantenir relacions sexuals amb altra gent per satisfer les seves necessitats. Reduint així aquesta altra persona a un mer tros de carn. En segon lloc, com bé expressa Pablo, neix l’absurda contradicció: com pot ser que em faci mal si a ella, a qui jo estimo, el fa feliç? I així tornem a l’inici, com pot ser que estimar faci mal?
Potser al final, estimar, així com amor, són només paraules. Paraules que dotem de significat, el construïm, així com construïm les relacions. Potser mai no hem après a “estimar” bé, o hem entès l’ “amor” com un objecte – que ocupa un espai –, no com una relació recíproca. Perquè aprendre a estimar pot fer mal, així com aprendre a anar en bicicleta. Però no ens hauríem de conformar amb aquest dolor – sovint obviat i assumit per natural –, de la mateixa forma que ningú diria que ha après a anar en bicicleta si segueix caient cada dos per tres.
Les relacions són complicades. Per això toca qüestionar-nos-les radicalment, des de l’arrel. Desnaturalitzar aquelles institucions que hem mamat sempre com si fossin naturals: des de la monogàmia a la família. Estimar, al cap i a la fi, és aprendre.
Aquesta és una virtut d’aquesta obra. Una història senzilla explicada transcendentalment. No per complexa, sinó per intensa. Uns intèrprets capaços de mostrar-se tal com són narrant la seva pròpia història. De no justificar-se, sinó senzillament acceptar-se. I aquesta acceptació, aquest reconeixement d’allò que vol cadascú, és el que els permet saber que un pot sopar kebab i l’altre una altra cosa. És el que permet que siguin una parella sana que conviu, s’estima i treballa conjuntament. Aprendre això, encara que sigui dins dels marges, evidentment és dolorós perquè mai ens ho han ensenyat.
Martí Abril Vicario
@madabriil
