Loco Amoris
22 d’octubre de 2022, Sala La Planeta de Girona, Temporada Alta
En Pablo i l’Emma entren a l’espai escènic per explicar-nos una història d’amor a distància: la seva. Com en totes les autoficcions, els límits d’allò que és real i d’allò que és imaginari es desdibuixen. Ells mateixos fan ballar encara més aquestes fronteres quan e(n)s pregunten: «al final, qualsevol relació té un punt imaginari, no?». Preguntem-nos amb ells, doncs, i d’arrel, com es creen i en què es converteixen les relacions. Si tu i jo estem junts, tu tindràs la teva pròpia concepció del nosaltres, i jo la meva. En algun punt entremig d’aquest tu i d’aquest jo queda el loco amoris, el lloc de l’amor. És al voltant d’aquesta idea que juga l’obra, i evidentment, el tauler del joc és la distància física. Tu a París i jo a Barcelona. Aquesta distància (que, recordem-ho, és la real que va viure la relació d’en Pablo i l’Emma), és l’obstacle a partir del qual es vertebra la peça, i això la col·loca en un lloc d’interès actual. És a dir, que les històries d’amor ja no van de dos que es coneixen i a veure com es fan entendre que s’agraden. Se sap, ja, que els contes amb final feliç no interpel·len ningú. Ara la cosa va de resoldre què fem si, un cop junts, ens toca viure lluny. Què fem si, lluny o a prop, de sobte ens agrada algú més. Què fem si ha passat el temps i l’energia de la nova relació ja no ho sosté tot. En Pablo, filòleg i dramaturg de l’obra, explica a la postfunció que de cara a escriure el guió va estudiar el que tenia a dir Lacan sobre l’amor. És interessant veure com al text es barregen teories amb la pròpia experiència personal dels actors; s’acaba creant una espècie de dissertació fresca sobre l’amor, que entra molt bé en un context on les no monogàmies estan agafant cada vegada més pes. Atenció, que no dic que la relació de l’obra sigui un referent no monògam. De fet, al contrari, tot i posar sobre la taula l’opció d’una relació oberta, hi ha algunes idees que s’arrapen massa a l’amor romàntic. Però sí que convida molt fort a fer-se les preguntes sanes: què vols tu? Què vull jo? On ens trobem?
En una obra que gira al voltant d’un lloc, cal fer menció també de l’escenografia. Un camp de flors de plàstic amb estètica nouvelle vague, sobre la qual Yaiza Ares ens explica durant la postfunció que volia crear «un espai agradable però alhora incòmode, amb obstacles, com la seva relació». La il·luminació, simple i ben efectiva creada per Uriel Ireland, acompanya aquest no-lloc amb colors estridents. Això últim és el que em dóna l’última empenta per afirmar que Loco Amoris és una cançó pop d’amor. Que l’escoltes en bucle i et vénen ganes de dir «es que soy yo literal». Encara que no estiguis d’acord amb tota la lletra i hi hagi alguna frase que et sembli una mica tòxica, la tornaràs a posar i te la saps sencera.
Sasha Pradkhan
@saixamu
