Teatro Amazonas

Nous formats | Teatre

informació obra



Autor:
Laida Azkona Goño , Txalo Toloza-Fernández
Sinopsi:

Potser heu vist Extraños mares arden o Tierras del Sur, dos muntatges en els quals Laida Azkona Goñi i Txalo Toloza-Fernández partien de la realitat més estricta per posar el dit a la nafra de les formes més actuals del colonialisme. De la mateixa manera, ara col·loquen en el punt de mira dues infraestructures faraòniques situades a l’Amazònia brasilera: el Teatro Amazonas i l’Arena da Amazônia​. El primer és un gran teatre d’òpera situat al cor de la selva que havia de ser un símbol burgès de la civilització occidental. Inaugurat el 1896, quan el cautxú omplia butxaques, ha tancat tres vegades i n’ha reobert quatre més com a demostració viva de l’extravagància que suposa disposar en aquestes latituds d’un teatre fet de fusta, rajoles portades des d’Alsàcia, mobles d’estil Lluís XV importats de París, marbre de Carrara i gairebé 200 làmpades d’aranya... Algú ha vist el film Fitzcarraldo, que el director Werner Herzog va filmar el 1982? La funció i la ubicació del teatre és comparable la de l’Arena da Amazônia​, un estadi construït per al Mundial de Futbol de l’any 2014 i amb capacitat per a 50.000 espectadors. És en una zona on gairebé no hi ha equips de futbol, i aquest esport no aconsegueix atraure, en els partits més disputats, més enllà d’un miler d’aficionats.

Totes dues infraestructures són a Manaus, capital de l’Amazònia i setena ciutat en població del Brasil. És un centre financer des que en els anys seixanta la dictadura militar el va declarar zona franca. D’aquí que hi hagi instal·lades grans multinacionals. Ha patit aquesta zona un creixement caòtic i exagerat, com diu l’alcalde de la ciutat? Com han marcat les grans empreses el present i el futur d’aquesta zona del món? Quin paper hi tenen els bons de carboni? I les polítiques de Jair Bolsonaro? Ho sabreu en un muntatge que ens parla d’interessos econòmics i desmesura i, també, d’una població que ha patit les conseqüències de tot plegat.

Crítica: Teatro Amazonas

03/11/2020

La civilització és barbàrie a l’Amazònia

per Marta Duran

Teatro Amazonas
Teatre Principal de Terrassa, Festival TNT, 10 d’octubre de 2020

Què en sabem, de l’Amazones?

... i com és que en sabem tan poc? A través de la construcció curosa d’imatge i relat, en Txalo Toloza i la Laida Azkona n’assagen una resposta a Teatro Amazonas, una obra estrenada en el darrer Festival Grec i que ha fet una breu estada al TNT d’enguany. Aquesta obra pertany a la trilogia Pacífico, juntament amb Extraños mares arden i Tierras del Sud –on altres relats sobre el colonialisme a l’Amèrica Llatina son presentats críticament a l’audiència. Teatro Amazonas proposa comprendre com civilització i barbàrie van de la mà, i Toloza i Azkona ens ofereixen un relat per entendre el Brasil modern i les atrocitats comeses per tal de crear el que avui dia és un dels estats més grans del món.

La peça comença amb l’escenari nu i l’advertència que els noms i les dades no han estat manipulades. Però, gràcies a metàfores visuals i a la disposició del relat a través de les estacions climàtiques amazòniques –múltiples estius, sec i humit com a variables, i els animals i altres agents no-humans com a punts de referència–, els dos artistes multidisciplinaris ens aniran introduint en aquest relat de bellesa corrompuda per interessos capitalistes, polítiques genocides i idearis racistes camuflats d’evangelització. La peça ens parla de l’homònim Teatro Amazonas i de l’estadi de futbol Arena da Amazônia –protagonista del mundial de futbol de 2014–, ambdós projectes arquitectònics de progrés al bell mig de la selva amazònica a Manau. Els elements que permeten a Toloza i Azkona posar el dit a la nafra de manera clara, l’explotació ecològica, humana i material de la selva, son la base del que avui dia entenem com el Brasil modern. A banda de relats més estèticament i escènicament delicats, contrapunts audiovisuals i irònics esquitxen la peça de tant en tant –un somriure caricaturesc que convida l’espectador a entendre millor els mecanismes del capitalisme salvatge i com s’inserten en la qüestió amazònica.

A banda de la història que se’ns narra, la metàfora visual també és un dels centres de l’espectacle. Una imatge de la selva serà construïda no només narrativament sinó també visual: peces introduïdes d’una a una, acumulades, encaixades, apropant-se al cel amb cada minut que passa. Arbres neixen i creixen a l’escenari, per tal de parlar-ne d’altres ben llunyans. Una imatge optimista, connectada amb les històries de resistència que bateguen a l’Amazònia. Un relat complex és articulat davant dels nostres ulls, demanant que donem espai a altres veus –“Lo que toca: frenar y escuchar”.

Explicar un tema tan delicat com el que és la destrucció barbàrica de l’Amazones en pro del progrés capitalista i imperialista no és una tasca fàcil. Fer-ho sense caure en sentimentalismes és un repte a evitar. La forma com Txalo Toloza i Laida Azkona treballen sobre aquest tema és admirable i al meu parer compleixen no només l’objectiu de transmetre aquesta història, sinó que també la fan créixer a tots els nivells i de manera orgànica davant els nostres ulls. Potser algunes qüestions serien interessants d’explorar més enllà: qui parla? per què parla? de què parla, exactament? Però, de moment, només dir que quina pena haver-me perdut les altres peces de la trilogia, i quines ganes de veure’n els següents projectes.


Marta Duran
@mduranar