La gavina
El Canal, 17 d'octubre de 2020, Temporada Alta
“El mentider utilitza les designacions vàlides, les paraules, per fer aparèixer allò irreal com a real”
Friederich Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral
Com si es tractés d’uns crèdits introductoris escenificats, els protagonistes d’aquesta versió de La Gavina d’A. Txékhov, dirigida per Àlex Rigola, arrenquen la funció presentant-se com a actors i personatges de la trama que acaba de començar. Una ferma declaració d’intencions d’aquesta versió obertament lliure del clàssic rus, que, tot i que respecta considerablement l’argument primitiu, altera els diàlegs i incorpora referències explícites i constants al propi acte de representar una peça teatral.
Certament l’autoreferencialitat del teatre ja està en el text de Txékov, que parla de les tensions, desitjos i frustracions d’un jove dramaturg, una actriu ambiciosa, un autor consagrat i una intèrpret veterana. Tanmateix, en les línies escrites i revisades per Rigola l’autoconsciència de la ficció pren un protagonisme radical que converteix la funció en una reflexió contínua, i per moments massa obvia, sobre el fet escènic. Així, els actors, que expliciten la seva condició d’intèrprets, poques vegades declamen fragments del text original, sinó que comenten i expliquen la història en estil indirecte, mentre intercalen amb naturalitat les seves vivències com a professionals de l’escena.
Per això no és un fet incidental que els sis actors utilitzin el seu nom real dalt l’escenari; i és que, de fet, representen uns personatges que encaixen laxament amb la seva pròpia vida personal i carrera artística. Nao Albet és el jove aspirant a dramaturg que busca noves expressions teatrals –com Rigola amb aquest muntatge– per diferenciar-se de les propostes tradicionals que considera caduques. I justament aquestes són les que han dut a la fama a la seva mare, Mònica Lòpez, parella del també exitós director d’escena Pau Miró. El jove investiga llenguatges trencadors amb la seva estimada Mel Salvatierra, que anhela guanyar-se la vida com actriu i en aquesta funció puja, nerviosa, per primer cop dalt d’un escenari professional. Finalment, Xavi Sáez dona veu al germà alcohòlic que mai ha aconseguit els seus propòsits i Roser Vilajosana encarna la dona infeliç ferida per un desamor cap a la vida.
Així doncs, Rigola converteix la màscara que suposa el personatge de ficció en un mirall que reflexa la pròpia individualitat de cada actor i actriu. D’aquesta manera, els protagonistes surten i entren de La Gavina per comunicar les seves experiències, dificultats i estima cap a aquesta professió; unes anècdotes i elogis recíprocs que al final poden resultar pel públic massa endogàmics i poc compartits. Amb tot, la convergència difosa entre persona i personatge, sens dubte, obre interessants camins de reflexió sobre els límits impurs de la representació, la interpretació, la veritat i la mentida. I és que, encara que la gavina en escena no sigui de veritat sinó de paper, els actors usen els papers de Txékhov per fer un tipus de teatre que, tot i ser eminentment una ficció escrita i assajada, diu poquíssimes mentides dalt de l’escenari.
Efectivament la sinceritat i autenticitat es palpa en l’escena, però, no obstant això, la proposta oblida que allò vertaderament important no és tant que l’actor s’emmiralli en el personatge per parlar només de si mateix, sinó que la seva interpretació, per molt artificiosa que li resulti, connecti amb algun tipus d’experiència universal i compartida amb els espectadors. O, dit en altres paraules, la potència del teatre no rau en endevinar el grau de correspondència entre la vida real de l'actor i el personatge, sinó en la capacitat d'imaginar relats que, per més mentiders que siguin, puguin arribar a ser veritables per a tothom.
Aniol Costa-Pau
