La gavina. Àlex Rigola

informació obra



Autor:
Anton Txékhov
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Direcció:
Àlex Rigola
Intèrprets:
Nao Albet, Xavi Sáez, Mónica López, Melisa Fernández, Roser Vilajosana
Sinopsi:

Àlex Rigola es torna a endinsar en l’univers d’Anton Txékhov per convidar-nos a reflexionar sobre la pèrdua de direcció davant una realitat que ens arrossega cap als esdeveniments. L’angoixa vital és la gran protagonista d’aquesta peça, una versió íntima i despullada d’una de les grans obres de la dramatúrgia del segle XIX.

Sentiments com la insatisfacció, l’amor no correspost, la solitud o el temor a la vellesa turmenten uns personatges incapaços de comunicar-se entre ells; mancats de voluntat i ganes de modificar el curs dels esdeveniments i implicar-se activament en l’esdevenir de la societat. Una manera extraordinària de redescobrir Txékhov, i les misèries humanes.

Crítica: La gavina. Àlex Rigola

01/11/2020

Una au que cau del niu

per Àlex Locubiche Vílchez

La gavina
El Canal, Temporada Alta, 17 d'octubre de 2020

Després de mesos i mesos tancat a casa, fantasiejant amb el moment en què tornem a tenir una excusa per tornar a seure en una butaca apuntant a un escenari, tornar a Salt per rebre a Àlex Rigola amb aplaudiments provinents de mans desinfectades i lloances sota mascaretes va ser tot un plaer.

Sempre he tingut un cert pensament cada cop que visito la ciutat de Girona: Per què hi han tantes gavines a la ciutat? No hi ha mar, no hi ha calor i l’única sorra que hi ha la trobem als sorrals dels parcs que, antigament, habitaven les criatures. És com si no hi hagués cap motiu clar pel qual les trobem sobrevolant el campanar de la catedral. Però allà les tenim, lluint-se com un element pertorbador en mig de l’ecosistema. Aquest mateix pensament em va tornar a aparèixer al cap un cop vaig abandonar el teatre El Canal de Salt.

Després d’un canvi d’espai pocs dies abans de l’estrena, la companyia ens obre les portes d’El Canal amb una cinta blanca separant l’espai escènic del públic, micròfons arreplegats entre els seus cables, taules a esquerra i dreta, una guitarra que espera ser tocada i un projector amb ànsies de ser il·luminat. Els actors apareixen, sense cap vestuari estrafolari ni caracterització. Els actors, en el sentit més pur i íntim de la paraula, apareixen fent d’ells mateixos. Mentre els altres actors apareixen a escena, na Roser Vilajosana i en Xavi Sáez ens donen la benvinguda amb un “bona tarda”, que repeteixen un altre cop al veure que el públic (sorprès per la intimitat que ens proposen amb la inexistència de la quarta paret) no respon amb un altre “bona tarda”. 

Sense saber-ho, ja som dins la ment d’Anton Txékhov, però en aquest cas, els actors no es molesten en construir un quart mur entre el públic i ells. Són ells. Fins i tot, el personatge d’en Boris Trigorin, dramaturg de renom, l’interpreta el també dramaturg Pau Miró, qui interpreta el seu text amb paraules presentades a un projector, un projector que ens mostra el paisatge d’un llac, o una càmera apuntant la taula de l’esquerra. Els actors s’inventen situacions, romanços i odis entre ells mateixos per quadrar amb el text del dramaturg rus, i van deixant caure frases de l’obra original, que es colen dins les seves paraules d’una forma natural i pura. Aquesta proposta em va enganxar des del primer instant, i em va deixar amb una boca oberta de bat a bat sota la mascareta. Txékhov allunya als personatges dels quals s’està parlant a les esquenes dins l’obra, mentre que Rigola els posa constantment a escena, utilitzant l’excusa dels micròfons per allunyar les converses íntimes de la realitat.  

És una proposta paradoxal, ja que reivindiquen, critiquen i maleeixen la modernitat teatral, sent en sí una modernització d’una peça tant emblemàtica com La Gavina. La majoria de cops, la modernització fa aliança amb el text d’una forma harmònicament preciosa: El dramaturg es comunica escrivint, el jove artista frustrat busca reinventar el teatre amb una performance, i la famosa actriu és idolatrada pels membres joves de l’elenc. El primer acte de la proposta t’enganxa i no et deixa anar, i sense saber-ho, estàs vivint la història de l’obra original, modernitzada en el sentit més literal de la paraula. Altres cops, però, aquesta modernització mareja el text i la posada en escena, creant una relació semblant a la de dues persones amb dependència emocional: “Seguim junts perquè no funciono sense tu”. 

La proposta trontolla, s’atura i reprèn la marxa patosament. Els moments d’eureka on els actors posen en boca les paraules de Txékhov es converteix purament en un recital de monòlegs sense el pes emocional que requeriria l’obra original. Es perden moments intensos, com la disculpa íntima entre l’actriu i el seu fill fracassat, o les punyents paraules del doctor que tanquen l’obra. Es parla d’espais inexistents a escena i es fan salts en el temps sense cap base o explicació, trencant la il·lusió que creaven meravellosament els artistes sobre l’escenari. Se’ns mana des d’un principi que recordem que som a El Canal, veient a en Nao Albert, en Pau Miró, en Xavi Sáez, na Mónica López, na Melissa Salvatierra i na Roser Vilajosana, i aquesta ordre es contradiu a ella mateixa quan ens intenten fer creure que han passat cinc anys dins l’obra o que són a un menjador convertit en estudi durant el quart acte. Sense cap previ avís, ens presenten un imaginari que xoca amb la realitat. En un instant estem amb en Tréplev i na Nina a la Rússia del 1896, i en un altre estem a la Salt del 2020 escoltant una anècdota d’en Xavi Sáez. Es crea una paradoxa on seguim gaudint de La Gavina, però on estem amb Txèkhov i no amb Rigola. Una de les meves anotacions, dolorosament escrita durant el tercer acte, diu: “Què ha passat amb l’obra que era al principi?”.

Modernitzar d’una forma nua i pura La Gavina no és una fita fàcil, i apostar amb propostes que arranquen les paraules de l’obra i es comuniquen amb una veritat absoluta no és una fita gens fàcil. És increïblement admirable el salt al buit que han fet Rigola i companyia, però després d’un parell de cops d’ala forts i esperançadors, l'au cau pel seu propi pes i es desploma fins no poder remuntar el vol.

Àlex Locubiche