La gavina. Àlex Rigola

Teatre

informació obra


Autoria:
Anton Txékhov
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Direcció:
Àlex Rigola
Intèrprets:
Xavi Sáez, Melisa Fernández, Roser Vilajosana, Chantal Aimée, Àlex Rigola, Eudald Font
Sinopsi:

Àlex Rigola es torna a endinsar en l’univers d’Anton Txékhov per convidar-nos a reflexionar sobre la pèrdua de direcció davant una realitat que ens arrossega cap als esdeveniments. L’angoixa vital és la gran protagonista d’aquesta peça, una versió íntima i despullada d’una de les grans obres de la dramatúrgia del segle XIX.

Sentiments com la insatisfacció, l’amor no correspost, la solitud o el temor a la vellesa turmenten uns personatges incapaços de comunicar-se entre ells; mancats de voluntat i ganes de modificar el curs dels esdeveniments i implicar-se activament en l’esdevenir de la societat. Una manera extraordinària de redescobrir Txékhov, i les misèries humanes.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La gavina. Àlex Rigola

20/01/2021

Rigola i, escolades, algunes paraules de Txèkhov

per Maria Cambil

La Gavina
Octubre 2020 El Canal de Salt

 L’Àlex Rigola adapta La Gavina de la mà d'un gran equip d'intèrprets i d'un dramaturg, que apareix a la peça Txekhoviana. La versió lliure del text de Txèkhov se'ns presenta en un espai buit ple de referents, i no ho dic només per Peter Brook, sinó per la quantitat de noms que van apareixent durant el transcurs de la peça, entre ells Sergio Blanco, el referent contemporani més fort pel que fa a l’autoficció teatral. No només s’anomena l’autor, sinó que la manera en què han aconseguit que es fongui la realitat dels interprets amb la ficció per explicar la història que succeeix a la finca d’en Sorin és magnífica.

 Entren tots i totes mentre sona la falca. Vénen a explicar-nos alguna cosa trencant la quarta paret des del primer moment. Igual que a la peça original, ens trobem moments meta-teatrals i converses sobre l’ofici del teatre. Reflexionem sobre si aquest ofici també es veia com ara a l’època de Txèkhov, quelcom que cal renovar, amb unes normes clàssiques preestablertes, amb dificultats abismals per començar, tot i que en alguns moments sembla una excusa per parlar de l’humanitat dels intèrprets i en general de la gent del món del teatre. Exploten diferents recursos escènics i audiovisuals sense que es faci esgotador. Parlen de la felicitat, de la vida, de l'estatus de cadascú, tot des d’una frescor que fa l'impressió d'improvisació, però no. I entre tant text contemporani, de tant en tant, si has llegit la peça original, trobes entre les paraules d’en Nao Albert o de qualsevol altre intèrpret les paraules que el mateix Anton P. Txèkhov va fer dir, per exemple, a en Konstantín, a la Irina o a la Maixa.

 Resulta una obra molt maca de veure, un clàssic que te l‘empasses com l’obra més contemporània del món, encara que pugui semblar innecessari fer servir el teatre per parlar del teatre. Personalment em trobo amb un problema, i és que en Rigola, a la peça, qüestiona si es pot jutjar l’art, i jo em pregunto què estic fent escrivint aquí. Només per això, només perquè el teatre et faci qüestionar-te a tu mateixa, ja ha valgut la pena.

Maria Cambil 
@maria.cambil
@cambilmaria