La calavera de Connemara

informació obra



Direcció:
Iván Morales, Toni Mira
Intèrprets:
Pol López, Marta Millà, Oriol Pla, Xavi Sáez
Producció:
La Villarroel
Escenografia:
Marc Salicrú
Companyia:
Col·lectiu Baakai Katiuska, Múcab Dans
Autor:
Col·lectiu Baakai Katiuska, Eusebio Calonge
So:
Pau Matas
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Anna Maria ricart
Sinopsi:

Som a l'oest d'Irlanda, a Connemara, una comarca rural, verda i encara salvatge, a principis dels anys noranta.
El solitari i misteriós Mick Dowd sembla tenir una vida molt anodina, les seves activitats semblen limitar-se a beure poiteen i fer safareig cada nit amb la seva veïna addicta al bingo, l'anciana Maryjohnny, i a rebre la visita de tant en tant del Thomas, un policia local amb ínfules de convertir-se algun dia en un detectiu triomfador com el seu admirat Colombo. Tant de bo encara tingués al seu costat la seva difunta esposa, l'Oona, ella era l'amor de la seva vida i no passa dia que el Mick no la trobi a faltar.
Durant uns pocs dies, cada tardor, l'avorrida existència del Mick pren un caire una mica més sinistre: És l'encarregat de desenterrar els cadàvers que ja fa més de set anys que descansen al cementiri local. És una ocupació macabra, però algú l'ha de fer, per al bé del bon funcionament social. Cal fer espai per als morts nouvinguts. 
Però aquest any no serà pas com els altres. Ha arribat el moment d'exhumar les restes de l'Oona. I els rumors que l'acusen d'haver estat el culpable voluntari de la seva mort tornen a aparèixer entre el veïnat, fins i tot en els que ell considerava els seus amics. 
Per si això no fos prou, per primera vegada estarà obligat a treballar amb companyia, i tindrà el pitjor dels ajudants possibles, el jove Mairtin, el bala perduda del poble, que guarda més cops amagats dels que sembla.
Benvinguts a La calavera de Connemara, una comèdia negra d'amor i ossos.

Finalista a actor (Pol López) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a actriu de repartiment (Marta Millà) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a actor de repartiment (Oriol Pla)

Finalista a espai escènic (Marc Salicrú) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: La calavera de Connemara

07/11/2017

La solució: digerir una tragèdia a base de riures

per Cèlia Ventura

La calavera de Connemara La Villarroel, 11 d'octubre de 2017

Una obra així, que agafa els temes més foscos i en treu l’humor més negre, però, encara que sembli impossible, amb certa puresa, o encanta o desagrada. En el meu cas va ser la primera opció i, pel que vaig veure, la major part del públic d’aquell dia estava d’acord amb mi. Imagineu, sinó, que en un punt, quan l’obra encara no havia acabat, el públic ja estava aplaudint quasi dempeus. Però anem pas per pas.

Perquè aquesta tragicomèdia entri ja des d’un bon inici, a l’escenari de La Villarroel s’hi ha instal·lat una escenografia espectacular. Un lloc ple de gespa (terra i parets), arrodonit, ple de secrets, que inspira una sensació d’aïllament que trobarem reflectida especialment en el Mick (Pol López) però que realment afecta a tots els personatges d’aquesta obra. I acompanyant l’espai hi trobem uns efectes de so i lumínics (tocs blavosos que ajuden a la sensació de fred i encara més solitud) que, generalment, donen just a la fusta.

L’obra comença una mica lenta i costa connectar però un cop dins i, sobretot, un cop entra el Mairtin (Oriol Pla), el públic s’hi queda atrapat i ja no pot desenganxar-se. I és que posar dos màquines del teatre com Pol López i Oriol Pla pot ser tota una explosió. No explicaré la trama per evitar spoilers innecessaris però sí que voldria descriure breument els dos protagonistes. Per una banda trobem el Mick, un home solitari, borratxo i amb un passat fosc que el va deixar vidu. I per l’altra banda hi ha el Mairtin, un jove ovella negra, curt de gambals i interpretat amb un punt de clown. Tot i que els dos actors tenen uns personatges ben contraposats cal destacar que cada un té l’ocasió de brillar de manera diferent i sense eclipsar-se. És cert que l’Oriol cau en alguns moments en la sobreactuació però és en moments en que és necessària per agafar tot el que se’ns està explicant i fer que puguem digerir-ho a base de riures. La relació entre ambdós arriba al seu punt àlgid en un moment preciós en que, sota els efectes de l’alcohol, es deixen portar en cos i ànima per la cançó “nothing compares to you”.

En conclusió, “La calavera de Connemara” és una obra fosca i trista però que es presenta de la mà de dos cracks de l’escena amb un humor que fa que tot passi millor. Cèlia Ventura @soctastaolletes