Teatre d’objectes per explicar com l’arquitectura marca formes de vida. Una taula parada és l’univers mòbil que ha triat Andrea Díaz per explicar-ho
Quantes vegades hem transformat una taula parada per menjar en un camp d’històries? Aquest joc d’infantesa s’ha convertit en mans d’Andrea Díaz Reboredo en una íntima funció teatral per explicar, mitjançant objectes quotidians (una forquilla, un plat), la vida d’una casa i la seva memòria social, familiar i econòmica. M.A.R. també és un viatge evocador a través dels materials —no és gens estrany que Xavier Bobés estigui involucrat en aquest projecte—, una coreografia de petits i precisos gestos i una reflexió sobre l’arquitectura i la seva capacitat de reflectir, amb la creació d’espais, la cultura de cada societat.
M.A.R. Un discurso plástico a través del espacioSala La Planeta, 10 de novembre de 2019
Fotografia extreta de la web d'Andrea Díaz (www.andreadiazreboredo.com).
Noto una atmosfera plàcidament tensa, que pintaria d’un to ocre. S’hi respira una expectació reposada. I, de cop, un reguitzell de records comencen a construir una història familiar i dibuixen una casa que té moltes capes. L’arquitectura esdevé ara amargament necessària, perquè ajuda a destapar la capsa dels misteris identitaris, fins i tot contra la nostra voluntat. I, també, necessàriament amarga, perquè ho fa de forma dolorosa, com un martell que ens colpeja i ens buida per dins per fer-nos més clares les entranyes.
Els braços de l’actriu parlen, i desprenen una sensibilitat semblant a la que, a Cosas que se olvidan fácilmente, percebíem a les mans de Xavier Bobés, implicat també al muntatge de M.A.R. Amb una delicadesa valenta, Andrea recita unes paraules que es converteixen en materials i prenen la mateixa força visual que la taula, les fotografies, les culleres, les monedes i tots els altres objectes que protagonitzen l’espectacle.
Un so esquerdat surt del violoncel de Dani León i s’apunta a la festa sensorial. Gairebé puc experimentar com aquesta música també es fa visible; tinc la sensació que traça línies de color marró a l’aire. Unes línies que, com ens recorda Andrea, poden unir punts o fer de frontera.
L’altre dia vaig llegir a un article de Ben Lerner que absolutament tots els poemes són fracassos. El poeta americà ho explica amb una idea d’Allen Grossman: “you’re moved to write a poem because of some transcendent impulse to get beyond the human, the historical, the finite. But as soon as you move from that impulse to the actual poem, the song of the infinite is compromised by the finitude of its terms”. Em va semblar una idea bastant potent, però després de veure M.A.R. m’he adonat que potser la poesia no són només paraules. Potser podem donar resposta a aquest “impuls transcendent” a través de paraules, però també d’objectes, i de moviments, i de sons atrevits, i de batecs de llum. Tot això ens dóna pistes de què és la Poesia, en majúscules, i ens fa apropar al concepte gens religiós i totalment subjectiu que és l’espiritualitat.
Què passa quan la memòria, l’eterna fugitiva, volàtil i tremolosa, neix de l’aparent rotunditat dels objectes? Podeu començar a descobrir-ho a M.A.R, una llar de poesia, amarga i acollidora, que aviat passarà a ser també vostra.
