M.A.R. Un discurso plástico a través del espacio

Nous formats

informació obra


Composició musical:
Dani León
Intèrprets:
Andrea Díaz Reboredo
Autoria:
Andrea Díaz Reboredo
Sinopsi:

Teatre d’objectes per explicar com l’arquitectura marca formes de vida. Una taula parada és l’univers mòbil que ha triat Andrea Díaz per explicar-ho

Quantes vegades hem transformat una taula parada per menjar en un camp d’històries? Aquest joc d’infantesa s’ha convertit en mans d’Andrea Díaz Reboredo en una íntima funció teatral per explicar, mitjançant objectes quotidians (una forquilla, un plat), la vida d’una casa i la seva memòria social, familiar i econòmica. M.A.R. també és un viatge evocador a través dels materials —no és gens estrany que Xavier Bobés estigui involucrat en aquest projecte—, una coreografia de petits i precisos gestos i una reflexió sobre l’arquitectura i la seva capacitat de reflectir, amb la creació d’espais, la cultura de cada societat.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: M.A.R. Un discurso plástico a través del espacio

25/11/2019

Si les taules parlessin

per Azucena Moya

Un viatge poètic a la memòria familiar

M.A.R. Un discurso plástico a través del espacioSala La Planeta, 10 de novembre de 2019

Fotografia: Lara Padilla

Caminant pels carrers d’una gran ciutat (o petita si ho prefereixes) els ulls volen edifici amunt i descobreixen un seguit de finestres on s’amaguen històries que podrien ser explicades. 

M.A.R. ens porta l’emoció inexplicable de presenciar davant dels nostres ulls la transformació d’un paisatge-història que es conforma a través de la narració d’Andrea Díaz Reboredo. Assistim a la descoberta d’uns records, d’unes memòries familiars. Formem part d’allò que està passant, però a la vegada som testimonis i observadores d’aquella memòria a la qual se’ns ha transportat.

En una sola superfície apareixen mitjançant sons i música, escenaris que la imaginació de cadascú recrea i emplena amb allò viscut. Amb les experiències que cadascuna de nosaltres ha anat tenint al llarg de la seva vida. Les històries, els desitjos i els objectes dels personatges que anem coneixent a poc a poc, fan que ens sentim dins de la família que va evolucionant, canviant, envellint, transformant, com ho fa també la casa i l’escenari d’objectes al qual l’Andrea dóna vida.

Cases que poden acollir-nos, cases que poden ser un misteri, cases que s’han quedat petites, cases que s’envolten d’altres cases i que conserven les olors i els espais de les memòries viscudes. Cases amb gust a croqueta, amb hams fets a mà per a pescar al dia següent, portes que s’obren i es tanquen, calaixos de la memòria dins de cada estança. Sigles de noms que no coneixem, però que ens recorden que existia alguna persona fotografiada en blanc i negre en aquell mateix espai. M.A.R. juga amb la imaginació de l’espectador, deixa que sigui partícip d’allò que succeeix, que pugui estar present. Ens convida a treure el cap per la finestra que se’ns obre i se’ns explica. Amb molta tendresa i estima, l’Andrea ordena i desordena els espais pels quals anem viatjant. Com si anéssim obrint caixes de records, amb una intimitat inigualable, el to de veu i les mirades cap a un públic reduït, dóna la sensació de ser en algun lloc molt proper i a la vegada comú.

Azucena Moya