Cry babies

informació obra



Sinopsi:

Ficció en clau de fals documental que aborda la relació entre educació, societat i violència, situant el públic en la història d’una adolescent que protagonitza un episodi de violència al seu institut.


Cry babies 

és una ficció especulativa en clau de fals documental que aborda la relació entre l’educació, la societat i la violència. En un món ultrainfantilitzat i endolcit però a la vegada extremadament digitalitzat i subjecte al control, algú se surt de la norma: una adolescent protagonitza un episodi de violència al seu institut. Què porta una jove a la barbàrie? Quin nivell de responsabilitat en té la família, el centre educatiu, la tecnologia, els mitjans de comunicació, el polític que retalla en educació, la societat o ella mateixa? L’espectacle ens situa al judici d’aquesta jove on, a través de les presentacions de proves, se’ns narra el cas des de diferents punts de vista fent ús de multiplicitat de llenguatges. L’acció dramàtica ens col·loca dins la ment de l’executora a través dels seus diaris, que les actants interpretaran i exposaran al públic fent èmfasi en els diferents factors que van empènyer la protagonista a la violència. Com hem d’afrontar la violència juvenil com a societat?

The Followers Co. són una companyia col·lectiva de joves de Barcelona creada l’any 2018 per Andrea Monje i Laura Riera. 

Welcome to Siri’s Party 

va ser el seu primer espectacle, presentat en forma de 

work in progress 

al Rose Bruford Theater (2018, Londres) i al Festival Croquis 2019 (Sala Beckett). L’any 2019 el muntatge va guanyar la beca Bonnescèniques (Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison) i es va estrenar a l’Antic Teatre de Barcelona. Actualment l’espectacle es troba en gira. 

Cry babies

 (Kinètic-Parc Sandaru i coproducció amb Antic Teatre i Dansa Metropolitana) és la seva segona producció, on es plantegen fer un pas més cap a la recerca de nous llenguatges i l’elaboració de discursos contemporanis.

Crítica: Cry babies

01/04/2021

Mites i traumes de l'adolescència

per Nil Martín

Cry babies
Antic Teatre, 18 de març de 2021

La jove companyia The Followers Co. presenta a l’Antic Teatre —durant dues setmanes i amb totes les entrades exhaurides— Cry babies, un espectacle trepidant i corrosiu sobre l’adolescència, guanyador de la beca Kinètic-Parc Sandaru i coproduït per la Quinzena de Dansa Metropolitana.

Andrea Monje, Laura Riera, Laura Roqué i Pol de la Rosa, creadores i intèrprets de la peça, miren amb franquesa als ulls del públic des del minut zero: parlaran de l’adolescència, si bé són conscients que aquest moment vital ja els queda una mica lluny. Ho faran a través d’un llenguatge de fals documental, imaginant la història de la Juana, una noia de disset anys que, incapaç d’encaixar en un entorn que l’ofega, acaba perpetrant un acte d’extrema violència al seu institut.

La història de la Juana és la d’un got que es va omplint gota a gota, i és per això que és molt fàcil empatitzar-hi, en algun punt o altre. Per això i per la magnífica interpretació que fa de la noia adolescent Laura Riera, que desplega un ampli ventall de registres, sempre des d’una gran honestedat i versemblança. Ella i la resta de l’equip es mouen constantment en la fina línia que separa —o no— actriu i personatge: Pol de la Rosa trenca rols de gènere posant-se en la pell de la mare castradora; Laura Roqué és una mestra condescendent del quadriculat sistema educatiu, i Andrea Monje encarna la pressió dels mitjans, que criminalitzen la joventut quan convé en pro del sensacionalisme.

Les quatre intèrprets enganxen el públic amb impactants anècdotes personals, en què fàcilment podem emmirallar-nos, i també a través del joc i la participació: des de fer córrer tota la platea (sense moure’ns del lloc, mesures covid), en una cursa per arribar a l’edat adulta sense morir en l’intent; fins a implicar-nos en el clàssic jo mai mai... (alçant la mà i no bevent; de nou, mesures covid). En aquest joc de borratxera reconvertit, descobrim com intèrprets i públic hem viscut, en molts casos, experiències comunes en la pubertat, cosa que no deixa de ser impactant: si totes vam passar una adolescència de merda, per què ens sentíem tan soles?

Formalment, Cry babies aposta per la multiplicitat de llenguatges, un gran encert per parlar d’una etapa vital caòtica, inestable, marcada pel descobriment del jo i per l’intent quasi sempre frustrat d’encaixar en el món que ens envolta. Malgrat no disposar de grans recursos tècnics, els empra amb enginy: utilitza el live cinema tant per construir un reality show al voltant de la història de la Juana i la seva massacre (fent servir maquetes de Playmobil probablement inspirades per l’Agrupación Señor Serrano), com per mostrar la intimitat de la Juana a través d’uns videoblogs gravats en directe (reveladors, de les parts més interessants de la dramatúrgia). En aquestes càpsules audiovisuals, mesclades amb efectes en directe per Andrea Monje, veiem com es cou dins la jove l’erupció que desencadenarà el desastre, com el got s’omple gota a gota fins que acaba vessant.

Tot el muntatge està amanit amb un encertat to trash que transforma les limitacions en oportunitats, i que, amb un humor àcid i punyent, treu suc de tot, fins i tot d’allò més cutre o desagradable. N’és un exemple el moment estel·lar en què Laura Roqué, en el rol de la professora, canta una cançó naïf i hilarant a parts iguals —amb ukelele i coreografia inclosa!— sobre Joana d’Arc, l’heroïna medieval que va guanyar la guerra d’Orleans amb només disset anys. Realment, en comparació, sembla que tot el que qualsevol de nosaltres pugui haver arribat a fer a la mateixa edat no val res. O potser sí: no podríem dir que la majoria hem lluitat en l’adolescència la nostra pròpia guerra, contra el monstre que som nosaltres i contra un entorn que ni enteníem ni ens entenia? En acabar l’obra, la càmera enfoca el públic: ara ens toca a nosaltres. Intentarem entendre les joves del futur o les tractarem, de nou, com unes bebès ploramiques i violentes? Cry babies no dona respostes, però obre moltes preguntes. I això és de les millors coses que el teatre pot fer.


Nil Martín
@nilmartinlopez

[Foto capçalera: © Gerard Moreno]