O agora que demora (El present que s’allarga)

Teatre

informació obra


Sinopsi:

La directora, actriu, dramaturga i cineasta brasilera Christiane Jatahy torna al festival amb la segona part del díptic Our Odyssey, basat en els textos èpics d’Homer. Què ens pot ensenyar una ficció de fa 3.000 anys sobre nosaltres? La resposta arriba amb la seva fusió experimental del llenguatge cinematogràfic i el teatral. En aquest cas, una pel·lícula rodada a Jenin (Palestina), en camps de refugiats de Líbia i Grècia, a Johannesburg, en una comunitat indígena de l’Amazones i a Rio de Janeiro. Les persones que grava expliquen la seva realitat a través dels versos homèrics. És així com Jatahy assoleix el “present que s’allarga” del títol.


Crítica: O agora que demora (El present que s’allarga)

10/12/2019

Pluja per curar

per Victor Vázquez

O Agora que demora (el present que s'allarga)El Canal (Salt), 22 de novembre de 2019

Fotografia: Paula Camacho

O Agora que Demora (el present que s'allarga) és una obra teatral a dues dimensions. Per una banda, sembla que l’obra s’exposarà tota projectada en una tela blanca simplement. Però, al mateix temps, els actors exposen la seva experiència, el seu viatge o fugida personal, filtrant-se entre el públic. Això, aquestes dues dimensions, genera dos temps: la pel·lícula és passat, el teatre és allò que se’n va, que és present.

El viatge a Ítaca és la tornada a casa d'Odisseu després de deu anys d’estar fora. L’obra s’obre a partir d’una peça cinematogràfica que va desglossant una odissea formada per odissees. Com si es tractés d’una nina russa, quan s’obre una nina, s’obre una altra i una altra, sense parar. D’aquesta manera, generant tantes odissees, es crea un atles de fronteres i de famílies trencades, incloent la de l’autora.

Tot i la tristesa de la soledat del viatger, l’obra respira felicitat. Fins i tot hi ha un moment d’intensa alegria quan tots aquests viatgers es posen a ballar i obliden d’on venen i que potser mai podran tornar a la terra promesa, com va fer Odisseu. Aquesta adjectiu de “nòmada” fa que s’entenguin entre ells, que es generi complicitat entre molts d’aquests actors.

            Al final, com diu l’autora, amb l’escenari de l’Amazonia, només ens queda imitar el so de la pluja  a l’aigua picant amb els dits al canell per tal que els problemes del món i les seves fronteres es dissolguin com l’aigua.

Víctor Vázquez Balló