La directora, actriu, dramaturga i cineasta brasilera Christiane Jatahy torna al festival amb la segona part del díptic Our Odyssey, basat en els textos èpics d’Homer. Què ens pot ensenyar una ficció de fa 3.000 anys sobre nosaltres? La resposta arriba amb la seva fusió experimental del llenguatge cinematogràfic i el teatral. En aquest cas, una pel·lícula rodada a Jenin (Palestina), en camps de refugiats de Líbia i Grècia, a Johannesburg, en una comunitat indígena de l’Amazones i a Rio de Janeiro. Les persones que grava expliquen la seva realitat a través dels versos homèrics. És així com Jatahy assoleix el “present que s’allarga” del títol.
Crítica: O agora que demora (El present que s’allarga)
O agora que demora (El present que s'allarga)El Canal, dissabte 23 de novembre de 2019
Fotografia extreta de la pàgina web de Temporada Alta
No és teatre, no és un documental, no és ficció. Però també ho és tot alhora. L'última creació de Christiane Jatahy, directora, actriu, dramaturga i cineasta brasilera és sobretot èpica. Un projecte anomenat Our Odissey, començat a l'any 2017 amb l'obra Ithaca i que es conclou ara amb la segona part del viatge d'Odisseu. No cal haver vist la primera part ni conèixer a fons l'obra d'Homer per gaudir d'aquest espectacle.
El que proposa la creadora brasilera és posar en escena l'Odissea a través dels veritables Odisseus d'avui dia: els refugiats. Col·laborant amb artistes de varies procedències, Jatahy i el seu equip viatgen a Palestina, a camps de refugiats de Líbia i Grècia i a Johannesburg on graven persones que llegeixen fragments del text homèric i expliquen les seves situacions, cadascú en el seu idioma. Les vivències d'aquests individus sense pàtria, o que no poden tornar al seu país, s'entrellacen ara amb les gestes d’Odisseu que abandona l'illa de Calipso en cerca de la seva Ítaca, ara amb l'espera esgotadora de Penèlope i la seva resistència contra els invasors, ara amb les recerques de Telèmac.
Aquesta obra, així, tracta de fronteres a diferents nivells: fronteres geogràfiques, però també entre present i passat i entre teatre i cinema. I les trenca, també. La primera esquerda és representada per elements sonors que semblen sorgir del públic i aviat es concreta una veritable interacció amb el que es mostra a la pantalla. De cop i volta es revelen els actors, barrejats amb el públic, alguns dels quals també són protagonistes de la narració vídeo. Esclata una gran festa: hi ha música i danses en directe, un aldarull de guitarres, violí, ud i darbukka. Els actors ens conviden a ballar amb ells i aconsegueixen contagiar-nos tots amb la seva alegria. Descobrir que algunes de les persones que seuen entre nosaltres són part de la narració ens hi apropa i afavoreix l'empatia.
Es tracta d’un viatge profundament commovedor i, en algun cas, dolorós. No hi ha cap mostra de violència, però hi ha moments molt durs. Com quan es paren els subtítols i una de les protagonistes, una jove actriu siriana, ens confia les tortures que va patir a presó i les angoixes que van marcar els seus últims dies de detenció.
A l'XI cant de l'Odissea, l'endeví Tirèsias explica a Odisseu que, un cop hagi alliberat la seva terra dels pretendents, haurà de tornar a deixar Ítaca i viatjar fins que trobi un poble que no coneix mar. Així es dona peu a una segona part, potser una mica poc coherent amb la història central, que conté un missatge polític. Aquesta part es va gravar a Amazònia, en una zona habitada pel poble indígena Kayapó, un lloc simbòlic per la història familiar de Jatahy. Avui dia, la supervivència dels kayapós es veu perjudicada per les despietades polítiques ambientals i econòmiques del govern brasiler. Un cop més, els reportatges de Jatahy ens obren els ulls sobre la situació, despertant en l'espectador respecte i admiració cap a la cultura mil·lenària d'aquest poble.
O agora que demora és una obra mestra. Una fusió magistral entre llenguatge teatral i cinematogràfic, increïblement ben complementats. Els ritmes també marxen bé, ja que les dos hores de funció passen volant. Jatahy, amb O agora que demora, aconsegueix donar nous significats a l’obra immortal d’Homer i traslladar-la a l'actualitat. Un espectacle commovedor, que ens empenya a la reflexió fent-nos sentir part d'un viatge que ens involucra tots i que no podríem mai, mai, emprendre sols.
