Filla del seu pare
Aquitània Teatre, 7 de juliol de 2018.
No parem de buscar. De vegades tinc aquesta sensació. Persones, parelles, likes, desitjos, novetats, informació, mems, obres de teatre que ens arribin fins als impulsos, històries, motivacions personals, i un llarg etcètera de coses personals que cadascú pot plantejar-se ara mateix (o no). Que difícil és saber què volem i, en canvi, no parem de voler-ho tot, el més aviat possible.
La sensació de recerca constant, provocada per la voluntat d’evadir-se d’una realitat insulsa, indesitjada i frustrant (com actualment fem amb les xarxes socials), és el que pateix la Hedda Gabler, no pas la protagonista de l’obra d’Ibsen sinó la de l’adaptació que l’Aleix Aguilà, de la companyia Solitària, ha escrit; i que darrerament hem pogut gaudir al Teatre Aquitània amb el nom de Filla del seu pare. El text aconsegueix allò que només les grans obres poden fer i que valorem tan poc: resistir imbatible al pas del temps. Mantenir l’essència del text original, la història d’una dona que acaba casada amb un home que no estima, adaptada als temps que vivim no era una tasca senzilla i, tanmateix, els gairebé noranta minuts passen com si res, amb una frescor admirable, malgrat que l’inici potser esdevé lent en excés en les pauses, el ritme de parella de Hedda i el seu marit.
Una de les incorporacions més destacables del text és la força inestable que demostra el personatge protagonista, aquesta revisió d’un personatge potent com ja ho és en l’original aporta una mirada lligada a l’idea de l’empoderament molt interessant perquè demostra que ha d’anar més enllà de la moda i esdevenir una realitat imparable (i inqüestionable), com la Júlia Barceló ens mostra rèplica rere rèplica.
La companyia en el seu conjunt, són tres els integrants que agrupen els personatges, demostra una confiança i compenetració des de l’inici fins al final. S’ho passen bé i ho notem. Riem amb ells i es fan agradar. I el públic respon amb somriures timids (o no tan tímids, això va a gustos) a les frases colpidores del text, que van deixant marca, minut rere minut, com qui no vol la cosa amb la creixent tensió ambiental que es respira en aquell àtic.
L’espai que ha ocupat la companyia aquesta temporada curta d’estiu ha estat el Teatre Aquitània, que li ha aportat el toc cinematogràfic (la sala fins fa no gaire temps era seu de la Filmoteca de Catalunya) que la peça ja denota per si sola amb l’espai escènic creat per Judit Colomer i, que aconsegueix fer d’una nevada la cosa més senzilla, juganera i simple del món, aparentment.
Quan no podem ser qui som, hem de ser el que podem. Aquesta és una de les frases que la Hedda deixa anar cap a la meitat de l’obra. Hauríem de començar a preguntar-nos si realment volem sentir-nos identificats amb el que significa o, si per contra, comencem a buscar (o trobar) poder ser qui som. I ens deixem perdre i retrobar-nos, per què no, pel camí.
Gerard Gil
@_gerardgil
