Primera crítica de l'Andreu Boix Pagès
Cent dies i cent vides
Sala La Planeta / Temporada Alta, 13 de novembre de 2021
Per quina raó estaríem disposats a rebutjar als ideals dels quals estem més convençuts? Sovint creiem tan aferrissadament en les nostres idees que pensem (de forma il·lusòria) que sempre hi podrem ser coherents. Bé, doncs, Cent dies i cent vides, de Ferran Joanmiquel, ens recorda que en situacions extremes la naturalesa animal de l’ésser humà predomina sobre voluntat de coherència. L’obra ens planteja que, per molt contradictori que sembli, voler sobreviure i voler protegir als qui estimem pot comportar un conflicte moral important. Al llarg de l’obra, se’ns desenvolupa i se’ns planteja aquest conflicte en tota la seva complexitat i amb tots els seus matisos, fent-nos-el viure en la nostra pròpia pell.
Una escenografia senzilla ens fa centrar l’atenció en el que realment la requereix: Sílvia Escuder en el paper de Frederica Montseny. Gairebé l’únic que acompanya la narració dels seus pensaments més íntims i honestos són les maletes. Un fer i desfer de maletes, si bé no sempre explícit, ens fa entendre des del principi que l'obra transcorrerà al llarg d’un moviment constant, d’un viatge, d’un fer camí: d’una fugida. Com és propi d’un exili, a l’obra no hi ha exuberància: la senzillesa predomina. Els efectes sonors, pocs, només en moments molt concrets, acompanyen la narració dels seus pensaments més íntims i honestos. El relat de Frederica no vol enganyar a ningú: pensa i ens convida a pensar, i per això uns dels “efectes sonors” més importants de l’obra són els silencis. Els efectes de llum tenen un paper lleugerament més explícit, aportant cert dinamisme i marcant els salts temporals de l’obra.
També marca de l’exili, el desemparament fa de taló de fons al llarg de tota l’obra. Es fa palès, d’entrada, en un escenari on costa trobar límits que el facin acollidor. En aquest sentit, la il·luminació de vegades fa de contrapunt, aportant certa calidesa. Però sempre serà efímera i fràgil. En canvi, aquest abandonament es veu reforçat per la soledat de l’actriu en escena. Ella i només ella és qui ha de prendre certes decisions i assumir-ne els riscos i les responsabilitats. Aquest fet sorprèn doblement: per una banda, ella explica que se sent sola tot i estar envoltada sempre de gent. Un dels únics suports que té són els seus fills que, tot i suposar-li una responsabilitat molt gran, són una de les raons més importants per les quals segueix dempeus en tot moment. Per altra banda, com a espectador, personalment em costa recordar que la protagonista està completament sola durant tota l’obra: la presència d’altres personatges es fa tan palesa que gairebé els podria veure tots al seu costat. Sílvia Escuder aconsegueix emplenar l’escenari amb tots els personatges que l’envolten. I de fet, és una tasca compartida entre l’actriu i el públic, ja que ella ens convida a imaginar tot aquest entorn de Frederica, dirigint-nos i deixant-nos llibertat creativa alhora. Tant la veu en off, com els fragments descriptius, com els seus petits incisos en discurs directe són claus per aconseguir la interpretació conjunta de tots els altres personatges. A més, així s’aconsegueix generar un petit desconcert a l’espectador, que pot servir per atraure’n l’atenció de nou.
Un altre aspecte important de Cent dies i cent vides, és, sens dubte, el seu vessant històric. Com que l’obra no requereix gaires coneixements previs, permet a un públic ampli entendre què va suposar l’exili a França després de la Guerra Civil, com es va desenvolupar l’inici de la Segona Guerra Mundial allà, i quina era la percepció que des d’Europa es tenia dels moviments revolucionaris tan presents a Espanya durant la guerra (en el cas de Montseny, l’anarquisme). És possible que l’abundància de detalls històrics pugui fer densa l’obra en certs moments, però a mi aquest marc m’ha estat molt útil per poder posar-me a la pell de Frederica, alhora que el considero molt interessant. Tot i aquest gran rigor històric, l’obra no és un documental, ni de bon tros. Els fets que s’expliquen han passat un doble filtre artístic: primer mitjançant la narració de Frederica en el seu llibre Cent dies de la vida d’una dona i després a través la dramatúrgia de Ferran Joanmiquel i la interpretació de Sílvia Escuder. Això, des del meu punt de vista, enriqueix molt el que podria ser un pur testimoniatge. Apel·lant a les emocions de l’espectador, s’aconsegueix que uns fets tan durs i àrids com els que s’expliquen passin a ser assumibles i comprensibles per algú que no els ha viscut mai. Això permet que l’observador pugui generar una reflexió conscient i profunda, ja que equilibra l’empatia per qui ho narra amb l’observació distant dels fets.
Finalment, m’agradaria remarcar les dues idees que per mi són les més importants de l’obra, i que crec que tenen en comú una revaloració de la complexitat (en clar contrast amb la senzillesa escenogràfica de l’obra). La primera és la importància de mantenir viva la història. La voluntat de recordar, com bé mostra l’obra, demana esforç perquè ens requereix aprofundir en la complexitat dels fets històrics i anar més enllà del titular, però és una tasca fonamental per entendre on som ara i què dona forma actualment a la nostra identitat. L’altre idea per mi clau és que no té sentit voler entendre la persona com un conjunt de compartiments estancs, sinó que cal entendre’ns com poliedres (altre cop, complexos), com un conjunt de superfícies diferenciades però intrínsecament connectades. Crec que en el cas de l’obra és especialment interessant entendre la persona com un dau de molts costats. Al cap i a la fi, van ser les interaccions més o menys atzaroses entre les diferents facetes de Frederica Montseny el que va acabar determinant la sort d’aquesta gran escriptora, companya, política, actriu quan va caldre, filla, esposa… però sobretot d’aquesta incansable activista i mare.
Andreu Boix Pagès
@aboix348
