Primera crítica de l'Ainhoa Setién Marín
Cent dies i cent vides
Sala La Planeta - Temporada Alta, 13 de novembre de 2021
Si sentim el nom de Frederica Montseny, probablement el primer que ens vingui a la ment sigui la seva figura política i militant anarquista, la imatge de la primera dona que va ocupar el càrrec de ministra a Espanya, o la gran escriptora que va ser. Però què en sabem, de la Montseny més humana? Sílvia Escuder, sota la dramatúrgia i direcció de Ferran Joanmiquel, ens hi apropa, descobrint-nos el seu vessant més íntim i ocult, que es fa palès de manera innegable durant l’època més crua de la seva vida: el final de la Guerra Civil Espanyola i l’exili republicà. Un periple en què fins i tot Montseny, una dona de conviccions fermes i, fins aleshores, insubornables, es va veure forçada per les circumstàncies a trair-se a si mateixa.
Enmig de la foscor, un raig de llum tènue ens dirigeix la mirada cap al rostre visiblement angoixat de la protagonista, qui, amb l’afirmació breu però reveladora: «això és un ramat, això és un ramat!», inicia el relat de l’expatriació forçosa en la qual es va veure immersa i que la mateixa Frederica Montseny detalla en el seu llibre biogràfic Cent dies de la vida d’una dona (1939-40), que disposa les bases de la peça teatral. L’escenografia és simple, però conté els elements necessaris per acompanyar Escuder en el seu monòleg, el qual, tot i la complexitat característica d’aquest gènere, aconsegueix captar i mantenir l’atenció del públic durant tot el transcurs de l’obra.
Montseny emprèn el viatge, físic però també emocional, que suposa l’exili de la mà dels seus fills, el seu pare senil i la seva mare malalta. La manera com lluita, amb tot i malgrat tot, per salvar-se i salvar-los manifesta que en essència no som res més que instint i coratge, i que és precisament en les situacions més violentes quan brollem amb una força que ignoràvem tenir. En aquest context que ja és prou colpidor per si sol, hi té lloc una de les confessions més punyents de l’obra: la necessitat de falsejar la teva vida, de mentir sobre qui ets, per tal de sobreviure. Frederica, que associava l’engany amb les ànimes dèbils, es descobreix vivint cent vides simultàniament sota el pseudònim de Fanny Germain: es reconeix mentint sobre tot i a tothom en un intent desesperat d’escapar del tràgic final que sembla esperar-la.
Tanmateix, l’obra no només acompleix el propòsit central del dramaturg i l’intèrpret — revelar la Frederica Montseny més humana i desconeguda— sinó que, a més, estableix un paral·lelisme indefugible amb totes les dones, mares i filles, que, malauradament, s’han trobat, es troben o es trobaran en contingències similars. En suma, Cent dies i cent vides és l’expressió del penediment sincer per certs actes passats, de la ràbia palpable i la valentia ingent del present, i de l’esperança, dipositada tota en els més petits, del futur.
Ainhoa Setién Marín
@ainhoasetien
